Josep, jubilat de 75 anys, viu atrapat en una rutina de números que no deixen de ser vermells. Cada mes repeteix el mateix càlcul i el resultat és sempre que la seva pensió no arriba als 1.000 euros i 800 euros se li'n van en el lloguer. El marge restant amb prou feines cobreix l'imprescindible i no arriba per viure amb tranquil·litat. La jubilació que esperava com una etapa de descans s'ha convertit en una cursa constant per sobreviure.

Durant anys va residir en un habitatge de lloguer que sentia com a casa seva. Tanmateix, tot es va truncar quan els propietaris van decidir vendre el pis. A la seva edat, es va veure obligat a abandonar l'habitatge i enfrontar-se a una recerca desesperada en un mercat del lloguer disparat. Amb 75 anys i una pensió baixa, ningú et posa les coses fàcils, explica en José

Expulsat de casa seva després de tota una vida de feina

La recerca d'un nou pis va ser un procés dur i angoixant. José no es podia permetre rebutjar opcions: els preus eren inassumibles i les alternatives, gairebé inexistents. Finalment va acceptar un lloguer que consumeix la major part de la seva pensió. Des de llavors, cada factura es converteix en una amenaça. La llum, l'aigua o la calefacció suposen un maldecap constant. Qualsevol despesa imprevista, per petita que sigui, pot desestabilitzar completament la seva economia.

 

La realitat és que ha treballat tota la seva vida. Dècades d'esforç, cotitzacions i jornades llargues amb l'esperança d'una vellesa digna. Tanmateix, l'encariment de l'habitatge ha dinamitat aquesta promesa i ha sumit en José en la precarietat. La jubilació, lluny d'oferir seguretat, s'ha convertit en una etapa marcada per la incertesa.

La pensió no basta per viure amb dignitat

El cas de José no és una excepció. Cada cop més jubilats amb pensions baixes es veuen atrapats en lloguers impossibles d'assumir, sense alternatives reals. Als 75 anys no hi ha marge per reinventar-se, mudar-se lluny o compartir pis com a solució estable. José no demana que li donin privilegis. Parla de poder pagar la llum, d'omplir la nevera sense por i de viure sense l'angoixa constant de no arribar a final de mes. “No vull luxes, només tranquil·litat”, insisteix.

Així doncs, la seva història posa rostre a una crisi silenciosa que colpeja amb especial duresa els més grans. Després de tota una vida de feina, en José només demana una cosa tan bàsica com viure amb dignitat.