Irlanda és anomenada “l’Illa Esmaragda” per la intensitat del verd que cobreix les seves terres. Sobretot les del quadrant sud-occidental de l’illa, dividida entre els històrics comtats de Cork i de Kerry. Aquesta és la Irlanda que hem anat a “descobrir”. La dels impressionants espais naturals de les terres interiors, presidits per espectaculars masses de roca nua, ennegrida per la constant humitat, excavats per curiosos sistemes de rius i de llacs i coberts per misteriosos i solitaris boscos que, encara, custodien la tradició cosmogònica cèltica.
També la dels impressionants espais naturals de la costa. Allà on la terra —dura i obstinada— lluita amb la mar —brava i immensa—. Allà on aquest combat ha esculpit un paisatge atordidor, format per penya-segats d’una espectacular verticalitat i per solitàries platges cobertes de bromera. Allà on aquest combat ha esquitxat la costa amb dotzenes de petites illes, que es presenten als ulls humans com trossos que s’han descantellat de la placa continental; i que des de l’inici dels temps han estat font d’inspiració de tradicions com la de l’illa fantasma de Sant Borondó.
La dels enigmàtics jaciments neolítics, d’aquells pobles anteriors als celtes que, amb la seva misteriosa desaparició, van alimentar el relat cosmogònic dels Thuata (la mítica deessa euga i els seus descendents semidéus, que volen explicar la conquesta celta de l’illa). Petits assentaments de pedra seca on absolutament tot —poble, cases— té una curiosa planta circular. I la dels monestirs medievals, abandonats des de fa segles a la voracitat dels boscos i coberts amb una especial atmosfera de misteri donada per la seva solitud i per les imponents sagreres que els envolten.
La dels palaus de la noblesa anglesa, edificats entre la revolució republicana de Cromwell i l’època imperial de la reina Victòria (XVII a XIX), que inevitablement transporten a la sèrie televisiva “Upstairs, Downstairs” (“A dalt i a baix”). A la dels petits pobles mariners de costa, que veuen transcórrer la vida plàcidament com si el pas del temps s’hagués aturat. I a la de ciutats que amb els seus tradicionals magatzems portuaris de paret de maó cuit expliquen la història d’un país que, després d’un tràgic dessagnament, es va refer i es va convertir en un referent.
Primera jornada de la nostra aventura irlandesa: Cork
Cork va ser la nostra primera etapa. I hi vam dedicar la primera jornada. I no ens vam deixar quasi res d’allò que, realment, explica l’existència de la capital del sud d’Irlanda. Vam visitar les dues catedrals (la catòlica i l’anglicana), l’Elizabeth Fort (la fortalesa-presidi de l’època de dominació anglesa), ens vam “perdre” pels carrers de la part històrica (els carrers de Saint Patrick, Grand Parade. Oliver Plunkett i les banquetes del riu Lee). I no vam marxar sense tastar la millor cervesa de la ciutat, a la Franciscan Well Brewery, una colossal cerveseria amb música country en viu.
Segona jornada de la nostra aventura irlandesa: Blarney, Kenmare, Moll’s Gap, Killarney
La segona jornada la van esmerçar per fer el camí cap a Killarney (una petita ciutat de 15.000 habitants, capital del comtat de Kerry i camp-base de la nostra aventura irlandesa). El camí que uneix Cork i Killarney discorre pels paisatges que, en bona part, van inspirar la cita “Irlanda, l’illa esmaragda”. Paisatges que, a l’interior de misterioses masses boscoses o al cim d’enigmàtics colls de muntanya, conserven gelosament alguns dels testimonis monumentals i antropològics que millor expliquen la història del país i de la seva societat.
La nostra primera aturada va ser al castell de Blarney, una construcció medieval —de l’època de la conquesta normanda (segle XI)— que, des del dia que va ser bastida, ha passat per mil mans (normands, gal·lesos, irlandesos, anglesos) i ha estat destruïda i reconstruïda en diverses ocasions, però sempre conservant el seu aspecte primigeni. Vam pujar a la torre (uns 200 graons per una pètria i estretíssima escala de cargol) i, de panxa enlaire i amb el cap suspès al buit, vam besar la “Pedra de l’Eloqüència”, una misteriosa tradició irlandesa d’arrel cèltica que t’assegura l’eterna facilitat de paraula.
Després de “descobrir” Blarney i els seus meravellosos jardins d’origen i d’estil victorià vam prosseguir el viatge fins al poble de Kenmare —per dinar a un tradicional pub rural—; tot seguit fins a Moll’s Gap, un verdíssim coll de muntanya permanentment cobert per una fina boira i, finalment, fins a la granja de Kissane, per conèixer la tradicional activitat pecuària irlandesa. A Kissane ens van oferir una demostració de gossos d’atura (borders collies conduint ramats de les típiques ovelles irlandeses) i d’esquilat (xolladors locals utilitzant els mètodes tradicionals).
Tercera jornada de la nostra aventura irlandesa: la part sud del Parc Natural de Killarney
La tercera jornada la vam iniciar a la part sud del Parc Natural de Killarney, a través de camins forestals que condueixen fins a Muckross. Després de 6 quilòmetres a través dels frondosos boscos que fa 3.000 anys van inspirar la creació de la mitologia cèltica, vam arribar a Muckross House, un cottage aristocràtic amb una història que oculta una curiosa maledicció. Muckross va ser edificat a mitjans del segle XIX per la poderosa família dels Herbert. Però la impossibilitat de retornar el deute que havien contret per adequar la casa a una visita de la reina Victòria els va obligar a vendre la propietat.
I ens vam endinsar per les sales, cambres, cuines i passadissos per conèixer la història. Els Herbert —mastegant vidres— van vendre la propietat a un parent Guinness —un polític local de la nissaga de cervesers—. Però, poc després, aquest se la va treure del damunt convençut que alguna força de la casa el privava de tenir descendència. Els nous propietaris, la parella Vicent-Bowers (un altre polític local i una rica pubilla nord-americana) van tenir la mateixa certesa i, poc després de la prematura i tràgica mort de l’esposa, la van lliurar a l’Estat irlandès per evitar la continuïtat de la maledicció.
Sortint de la misteriosa casa Muckross, vam visitar les granges dels antics llogaters, que es conserven tal com eren fa un segle. I tot seguit, a hora foscant, després d’una petita ruta a través de la frondosa zona boscosa, vam arribar a l’abadia de Muckross, un enigmàtic edifici medieval amb el seu cementiri, parcialment destruïts i totalment abandonats, que sobreviuen ocults dins d’una intrigant bombolla de misteri. Després d’aquella immersió en la narrativa del misteri i de la intriga; vam acabar la jornada al Falconry, per conèixer l’ancestral cultura de la falconeria irlandesa.
Quarta jornada de la nostra aventura irlandesa: la península de Dingle
Durant la quarta jornada vam tenir el primer contacte amb la costa oest d’Irlanda, la terra més occidental d’Europa. Amb la Cati, una extraordinària guia local de parla catalana, vam resseguir l’escarpada costa sud de la península de Dingle. En el decurs d’aquest recorregut ens vam aturar al jaciment neolític de Minard Castle per descobrir una civilització de grans navegants que fa 5.000 anys connectaven el nord d’Escòcia, el sud d’Irlanda i les puntes de Cornualla i Bretanya per comerciar amb els primers metalls.
Des de Minard Castle ens vam desplaçar fins a l’espectacular platja de Coumeenoole, que explica la història de grans naufragis però, sobretot, aquella màxima que durant segles va imperar a les costes de l’Atlàntic europeu: “el que porta la mar a la terra és del qui ho troba”. La platja de Coumeenoole i el port natural de Dhún Chaoin (l’extrem més occidental de la plataforma insular irlandesa) ens van il·lustrar, també, la història de la hispànica Armada Invencible, governada per un ridícul almirall que es marejava a bord i que va trobar la seva fi definitiva en aquestes escarpades i solitàries costes.
A l’hora de dinar vam fer cap a Dingle, una preciosa i tranquil·la vila marinera. Dingle és la Irlanda més autèntica. Dingle és aquell petit port que fa segles que mira cap al mar, fins i tot més enllà d’aquella immensa massa d’aigua, cercant el seu futur. Dingle és la petita vila disposada sobre un petit port, de carrers costeruts i de cases de colors, policromades a propòsit perquè els dies de poca visibilitat, pescadors i mariners trobin el camí del port. Dingle és aquell racó allunyat de tot i de tot arreu que, encara, conserva la llengua gaèlica, que va recular fins a quasi morir amb la dominació anglesa.
Cinquena jornada de la nostra aventura irlandesa: les illes de Skellig Michael
La cinquena jornada de la nostra aventura irlandesa va començar molt de matí. A les 6:00 h una part del grup —els valents que van decidir desembarcar a l’illa d’Skellig Michael— van pujar a un taxi noliejat per l’organització i es van dirigir a Portmagee, punt de partida dels vaixells que naveguen fins a aquest penyal. La resta vam sortir una hora més tard, amb el nostre autocar i amb el mateix destí, però per “descobrir” el penyal amb una navegació al voltant d’aquella espectacular roca.
Cap a les 11:00 h els nostres valents ja havien desembarcat, ascendit i coronat el penyal (més de 600 graons d’una pètria escala que envolta la roca en espiral) i ja havien tocat les escasses pedres que resten dempeus del monestir medieval. Mentrestant, la resta del grup, s’embarcava en una navegació a mar obert que no va deixar ningú indiferent. El brogim de les onades picant contra la proa del vaixell, la inquietant aigua saltant sobre la coberta de l’embarcació i l’extraordinària visió de centenars de gavines i mascarells niant a les parets verticals de l’illot.
Passat migdia vam retornar al camp-base. Killarney era una festa i aquella vesprada els seus carrers i places reunien una espectacular gernació arribada de tots els racons del comtat de Kerry. El club del comtat s’havia proclamat guanyador del Championship All Ireland (campió nacional d’Irlanda) de Peil Ghaelach (futbol gaèlic) tant en categoria masculina com en femenina. Killarney es va omplir de banderes amb els colors del comtat de Kerry —groc i verd— i de bandes de gaiters que van desfilar pels carrers principals. Per unes hores vam ser uns incondicionals més del Ciarrai (Kerry, en gaèlic).
Sisena jornada de la nostra aventura irlandesa: la part nord del Parc Natural de Killarney
La sisena jornada va començar amb un petit viatge amb tartana pels camins forestals de la part nord del Parc Natural de Killarney. De bon matí, ens vam traslladar cap al Gap de Dunloe, un dels accessos principals a aquest gran espai natural protegit (el segon d’Irlanda en extensió). A Kate Kearney’s Cottage vam pujar en unes tartanes tirades per cavalls de raça local i vam fer un viatge a la manera tradicional per l’espectacular congost del Gap de Dunloe. En arribar al cim vam dinar a un cottage tradicional i, tot seguit, ens vam embarcar en uns petits bots per solcar el sistema de rius i llacs del parc.
Aquells bots, en una navegació relaxada, ens van portar a través de l’Upper Lake (llac Superior), el Muckross Lake (llac Muckross) i el Lough Lake (llac Lough) i el seu sistema de rius que els connecten; fins a l’illa de Ross. Dues hores de navegació per submergir-nos en l’impressionant nucli del Parc Natural, dominat pels sons, exclusivament, de la natura i la remor del bot. Paisatges que, de nou, ens explicaven com s’havia construït el relat de la cosmogonia celta (l’euga primigènia i els semidéus que la van seguir i que, passats els segles, sobreviuen ocults als soterranis de castells i abadies).
Tartanes i bots, per concloure la jornada a Ross Castle, l’edifici més fotografiat del comtat de Kerry. Ross Castle, com Blarney Castle a tocar de Cork, és un castell de l’època normanda (segle IX), destruït i reconstruït en infinitat d’ocasions i que ens explicaria la convulsa història d’Irlanda, forjada a través de constants rebel·lions que volien posar fi a una eterna i inacabable dominació forastera. Al vespre, després de sopar, ens vam dirigir als afores de Killarney per gaudir d’un espectacle de música i dansa tradicional irlandesa de claríssima inspiració celta.
Setena jornada de la nostra aventura irlandesa: el retorn a Cork
S’aproximava la data de retorn i la penúltima jornada la vam destinar a apropar-nos a Cork, des d’on l’endemà havia de sortir el nostre vol. I en aquest retorn al punt d’inici de la nostra aventura ens vam aturar a Cobh, el port marítim de Cork, amb el seu fantàstic Cobh Heritage Center, una antiga estació de ferrocarril del segle XIX (amb els seus despatxos, les seves andanes, i els seus magatzems) que ha estat adaptada per acollir l’exposició de l’emigració irlandesa de 1850, que va portar més d’un milió de persones (el 20% de la població de l’illa) cap als Estats Units.
El Cobh Heritage Center ens va explicar la magnitud d’aquella tragèdia, que venia precedida de la mort d’un altre milió de persones a causa d’una penúria de fam generalitzada (l’anomenada “fam de la patata”). A través d’un fil conductor que es desplega per les diferents sales de l’espai, formant un recorregut d’extraordinàries imatges que projecten tot el dramatisme d’aquell fenomen, vam poder entendre la tragèdia que provocaria aquella gran emigració, de la que nosaltres en vam tenir notícia, per primer cop fa molts anys, a través del cinema nord-americà.
Al vespre, vam retornar a Cork, punt d’inici de la nostra aventura, i vam aprofitar per endinsar-nos en aquells testimonis que no havíem pogut veure el primer dia. L’English Market —el mercat local d’abastos—. I la Cork City Gaol, la terrible masmorra de presos polítics —avui inactiva— de la darrera època de la dominació britànica (fins el 1921). Erem l’únic grup, i la solitud d’aquell espai i la duresa perfectament imaginable de les seves condicions, ens va causar un fort impacte. Una experiència que vam poder comentar a bastament durant el sopar de comiat en un dels millors restaurants de la ciutat.
Vuitena jornada de la nostra aventura irlandesa
La vuitena i darrera jornada de la nostra aventura irlandesa la vam destinar al retorn. I a la rememoració d’una experiència única, que ens ha permès submergir-nos en aquella Irlanda més salvatge i més desconeguda. En una experiència única dissenyada, creada i impulsada pel triangle Marc Pons (articulista d’història de la casa, dissenyador del viatge i professor-acompanyant del grup), Viatges Viñolas (contractista dels serveis i seguiment diari del viatge) i ElNacional.cat (com a impulsor i difusor de l’experiència i veritable ànima del projecte).