La Camarga és alguna cosa més que l’hemidelta occidental del Roine. I és alguna cosa més que un parc natural. És aquell territori on es claven les arrels més remotes de la nostra història. És allà on Flavius Paulus, l’any 673, va liderar una rebel·lió que no va triomfar, però que tenia l’objectiu d'independitzar la Narbonesa i la Tarraconense del poder central hispanovisigòtic de Toledo. És allà on, l’any 756, els reis francs Pipí el Breu i Berta del Peu Gran iniciarien l’empresa de conquesta de les velles províncies de Flavius Paulus: la Marca de Gòtia, que seria el territori més meridional de l’Imperi carolingi.
I és allà on, l’any 1208, començaria la terrible i sanguinària croada contra els càtars, que posaria fi al projecte de construcció d’un estat catalanoprovençal. Actualment dividida per una ratlla que només és als mapes i que la trosseja entre els departaments francesos de Gard i de Boques del Roine, se’ns presenta com una extraordinària concentració de patrimoni natural i històric. La Camarga és un dels darrers espais deltaics de la Mediterrània occidental, i és, també, un dels millors testimonis de les civilitzacions romana i carolíngia. La cultura que és al moll de l’os de la nostra identitat nacional.
Sant Geli de la Camarga
Després d’un viatge en part en tren de gran velocitat (Barcelona-Figueres) i en part en autocar (Figueres-la Camarga), vam arribar a Sant Geli, un petit poble de 2.000 habitants situat al centre de l’hemidelta. A Sant Geli vam visitar la majestuosa abadia romànica i la seva enigmàtica cripta (tan gran com el mateix temple principal), que l’any 1208 va acollir la reunió entre Simó de Montfort —cap mercenari al servei de la corona francesa— i l’inquisidor Arnau Amalric —legat pontifici— per a endegar la terrible operació d’extermini dels càtars, que se saldaria amb més de 50.000 morts.
Nimes
Sortint de Sant Geli, vam fer cap a Nimes, capital de la Camarga —extrem nord de la Narbonesa— des de l’època romana i situada sobre la divisòria entre la placa continental i la terra d’al·luvió deltaic. Nimes, el nostre camp-base, és elegant i melancòlica alhora, i ens va acollir en un aparthotel situat al davant de l’amfiteatre romà. El primer vespre vam tenir una primera presa de contacte amb la ciutat a través dels seus carrers més cèntrics, que es disposen, des de l’edat mitjana, al voltant de l’amfiteatre, i de la seva gent: era divendres i era vigília de la representació de l’obra Ròmul i els romans i hi havia una gran animació.
L’endemà al matí vam anar al pont del Gard, però durant la tarda vam fer una profunda immersió en la història i en la societat de Nimes. La nostra primera visita va ser a l’amfiteatre, un edifici amb més de 2.000 anys d’història que no ha perdut mai la seva funcionalitat. A l’antiguitat va ser un escenari de lluites de gladiadors; a l’edat mitjana, un mercat; a l’època del Renaixement i de la Il·lustració, un gran teatre, i més recentment una plaça de braus. Nosaltres hi vam ser per a assistir a l’obra que s’interpreta un cop a l’any Ròmul i els romans, representada per actors amateurs locals. És una gran festa sociocultural local.
Però Nimes és alguna cosa més que l’amfiteatre. És també la Maison Carrée, un temple romà que, posteriorment, a l’edat mitjana, seria adaptat com a basílica i com a palau de justícia. Després de visitar la Carrée i sentir-nos com uns àugurs, vam anar fins als melancòlics Jardins de la Fontana, construïts durant l’època de la Il·lustració (segle XVIII) sobre les restes de la ciutat nord-ibèrica de Namaus. Sí, sí... els “nostres” nord-ibèrics poblaven la Camarga. I allà vam visitar el Temple de Diana —un santuari de l’època romana, posteriorment convertit en convent cristià— i la catedral romànica de Sant Castor, situada al bell mig d’un entramat de carrers i carrerons medievals.
El pont del Gard
El pont del Gard no és un poble. És l’aqüeducte romà més alt que s'ha construït mai. El seu canal d’aigua —ple de marques dels picapedrers que el van construir— està situat sobre dos pisos d’arcs, a cinquanta metres sobre el riu que travessa. L’aqüeducte, que portava aigua a les fonts de Nimes des de les serralades interiors fins a la ciutat de Nimes, va perdre la seva funció al segle VI, però va esdevenir una via pedestre que, durant segles, uniria Usés i Nimes. Entre el 1580 i el 1640, per aquell pont hi van passar milers de persones que, fugint de la violència religiosa, van buscar refugi a Catalunya i van acabar representant la tercera part de la població del nostre país.
Les Carrières de Lumières
Les Carrières de Lumières (les Pedreres de les Llums) és un espai “recuperat”. Les antigues pedreres dels Baus, situades a les faldes dels “Alpets” (els Alps provençals), va ser la nostra incursió a la Provença, el país que comparteix amb el nostre, entre moltes altres coses, l’arrel cultural i lingüística, les armes de la senyera quadribarrada i la tradició dels trobadors medievals. Les Carrières són, com dèiem, una antiga pedrera de parets tallades en vertical sobre les quals es projecten imatges animades. Nosaltres hi vam ser amb l’exposició temporal de Monet, per a jugar amb la seva obra, passejar pels seus paisatges i interactuar amb els seus personatges.
Arle
Arle és la germana petita de Nimes. Però no sempre ha estat així. Durant l’època romana, va competir pel lideratge provincial de la Narbonesa amb Narbona (la capital). Arle, tot i que està situada a l’altra riba del braç més occidental del Roine, sempre ha estat més unida a Nimes, Montpeller i Narbona, que no pas a Avinyó o Marsella. Enganxada al riu i disposada sobre un petit turó encarat cap al Llenguadoc, mira amb recança el país del qual va ser separada per la jacobina administració francesa. Petita i melancòlica, conserva amb gelosia un extraordinari passat monumental que nosaltres volíem “descobrir”.
Arle ens va saludar a la plaça de la República, que reuneix en un sol espai urbà la catedral romànica, la casa de la vila i la casa de Jeanne Calment, la persona més longeva de la història mundial. A 90 anys, després de soterrar el marit, l'única filla i l’únic net, va signar una hipoteca vitalícia —la de la casa de la plaça de la República— amb un notari-prestador que estava convençut de fer un gran negoci. Jeanne va viure fins als 122 anys. Va assistir a l’enterrament del notari-prestador i la vídua acabaria pagant una autèntica fortuna per la casa de Jeanne. Al costat, la catedral, un temple majestuós que podria explicar aquesta i mil històries més.
Arle també té el seu amfiteatre romà. No té el mateix estat de conservació que el de Nimes, però volíem saber com aquell espai havia transitat d’escenari de lluites de gladiadors —a l’antiguitat— a edifici plurifamiliar de dotzenes d'habitatges —a l’edat mitjana—. A Arle també vam visitar el teatre romà, escenari —en un altre temps— de representació de mil tragèdies. I, finalment, vam baixar fins als criptopòrtics, unes enigmàtiques galeries soterrànies que a l’època romana recorrien el subsol del fòrum (la gran plaça del mercat i del temple) i que després —durant segles— han estat refugi d’atacs i de bombardeigs i receptacle dels secrets més inconfessables.
Parc Natural de la Camarga
La nostra darrera “experiència” a la Camarga va ser una incursió en 4x4 a l’interior del parc natural. Un “safari”. Durant tot el matí, vam visitar tots els racons d’aquell enorme espai protegit, per a submergir-nos en la calma d’aquell espai preservat i observar i fotografiar els cavalls i els bous que viuen en llibertat, i els flamencs, que, amb les seves llargues potes, són la imatge icònica d’aquella gran maresma pantanosa. Durant el nostre recorregut, vam tenir ocasió d’aturar-nos en una casa tradicional del delta camarguès: el Mas del Notari. Sí, sí... al Llenguadoc i a la Provença, les cases de pagès també són anomenades tradicionalment “mas”.
Al Mas del Notari, actualment un petit productor d’aliments tradicionals, vam fer un tast d’embotit de bou i de vi de la Camarga (negre i blanc dels secans). Tot seguit vam envoltar Aigüesmortes, la curiosa ciutat medieval traçada amb un innovador plànol reticular, i, més tard, al Mas de la Comtessa, vam fer un aperitiu de musclos del delta... de la Camarga!!!, i un dinar elaborat amb productes tradicionals del paratge. La Camarga, de Sant Geli al parc natural, ens ha mostrat la seva ànima, construïda amb pedres de muntanya, terra de maresma, aigua mig dolça i mig salada, i vent de tramuntana.
