El tancament d'un negoci no sempre implica la absència total de protecció per als treballadors per compte propi. Existeix una prestació específica, coneguda popularment com l'atur dels autònoms, dissenyada per cobrir situacions de cessament d'activitat. Tanmateix, malgrat tractar-se d'un dret reconegut dins del sistema, el seu accés efectiu continua sent un dels punts més controvertits del règim d'autònoms.
Aquesta ajuda va ser introduïda en l'ordenament jurídic mitjançant la Llei 32/2010, amb l'objectiu d'oferir una xarxa de seguretat similar a la que tenen els assalariats. La lògica és senzilla, de manera que si un autònom es veu obligat a tancar la seva activitat per causes justificades, pot sol·licitar una prestació econòmica temporal.
Un dret que pocs aconsegueixen materialitzar
El principal problema no rau en la existència de la prestació, sinó en la seva aplicació pràctica. Les estadístiques més recents reflecteixen una realitat cridanera i complicada d'entendre, ja que una part significativa de les sol·licituds no prospera. Aproximadament sis de cada deu peticions són rebutjades, cosa que redueix dràsticament el nombre de beneficiaris reals.
Això implica que només al voltant del 40% dels autònoms que cessen la seva activitat aconsegueix accedir a la cobertura que s'ofereix. La diferència entre dret teòric i accés efectiu ha alimentat durant anys el debat sobre l'eficàcia del mecanisme i la complexitat dels seus requisits.
Per què es deneguen tantes sol·licituds
Les causes de rebuig solen concentrar-se en diversos factors recurrents. Un dels més habituals és la dificultat per acreditar pèrdues econòmiques suficients o causes objectives que justifiquin el tancament. La normativa exigeix documentació detallada i criteris probatoris certament estrictes. També influeixen elements administratius. No estar al corrent en el pagament de les quotes, no complir el període mínim de cotització o no encaixar plenament en els supòsits legals poden invalidar la sol·licitud.
Des del 2023, la cotització per cessament d'activitat és obligatòria, cosa que amplia la base potencial de beneficiaris. No obstant això, l'obligació de cotitzar no elimina la necessitat de complir condicions addicionals quan se sol·licita la prestació. El resultat és una paradoxa freqüent en el sistema on la majoria d'autònoms contribueix a finançar la cobertura, però una part rellevant no l'aconsegueix activar quan la necessita. Així doncs, la bretxa entre expectativa i resolució final continua sent un dels aspectes més discutits dins del règim de treballadors per compte propi.