L'adolescència és una de les etapes més complexes en la relació entre pares i fills. Canvis hormonals, recerca d'identitat i necessitat d'autonomia transformen la convivència familiar i, en moltes llars, es repeteix una escena comuna: el fill adolescent passa hores tancat a la seva habitació. Alfonso Navarro, psicòleg, assenyala que aquest comportament no és casual ni necessàriament negatiu i resumeix el seu origen en una idea clara: “Si el teu fill adolescent d'emboscada a l'habitació és per tres motius”. Comprendre'ls és fonamental per millorar la comunicació i evitar conflictes innecessaris.
Navarro insisteix que el tancament no s'ha d'interpretar automàticament com a rebel·lia o rebuig a la família, sinó com una resposta adaptativa a una etapa vital intensa.
Conflictes familiars i necessitat de distància
Un dels motius principals que explica Alfonso Navarro és la necessitat de reduir el conflicte. Durant l'adolescència augmenten els frecs amb els pares: normes, horaris, estudis o ús del mòbil es converteixen en fonts constants de discussió. Davant d'aquesta tensió, molts adolescents opten per retirar-se a la seva habitació com una forma de protegir-se emocionalment.
El psicòleg explica que l'adolescent encara no té desenvolupades plenament les habilitats per gestionar conflictes complexos. Tancar-se és, en molts casos, una estratègia per evitar enfrontaments directes i recuperar una certa calma. No és que no vulguin els seus pares, sinó que no saben com relacionar-se sense xocar contínuament.
Navarro subratlla que quan els pares interpreten aquest comportament com un desafiament i responguin amb més control o retrets, el distanciament s'intensifica. La clau és respectar aquest espai sense renunciar a la presència adulta.
Pantalles, refugi emocional i recerca d'identitat
El segon gran motiu està relacionat amb el refugi emocional. L'adolescència és una etapa de gran vulnerabilitat interna: dubtes, inseguretats i emocions intenses que moltes vegades no saben expressar. L'habitació es converteix en un lloc segur on es poden regular emocionalment sense sentir-se observats o jutjats.
Aquí entren en joc les pantalles i les noves tecnologies, que, segons Alfonso Navarro, compleixen una doble funció. Per una banda, faciliten la desconnexió de l'entorn familiar i ofereixen distracció immediata. Per l'altra, permeten a l'adolescent connectar amb el seu grup d'iguals, cosa essencial en aquesta etapa. El problema sorgeix quan les pantalles substitueixen per complet la comunicació familiar i es converteixen en l'únic canal de relació.
El tercer motiu que assenyala Navarro és la recerca d'autonomia i identitat. Tancar-se a l'habitació és una forma simbòlica de marcar territori i afirmar: “Aquest és el meu espai”. No és un rebuig a la família, sinó un pas necessari per construir una identitat pròpia.
El psicòleg insisteix que l'aïllament no és el problema en si, sinó l'absència total de comunicació. Recomana als pares mantenir portes obertes al diàleg, respectar els temps de l'adolescent i crear moments de connexió sense interrogatoris ni judicis.
En definitiva, Alfonso Navarro recorda que l'habitació tancada no sempre és un senyal d'alarma. Entendre els motius —evitar conflictes, regular emocions i construir identitat— permet als pares acompanyar millor els seus fills, enfortir el vincle i evitar que les pantalles es converteixin en l'únic refugi emocional de l'adolescent.