Albert Om ha posat paraules a una situació que moltes famílies comencen a reconèixer quan els pares envelleixen. En una entrevista amb La Vanguardia, el periodista va reflexionar sobre la dificultat d'acceptar que aquelles persones que durant dècades semblaven capaces de resoldre-ho tot comencen a necessitar ajuda. "Crec que amb els pares tenim un punt de crueltat", explicava en parlar d'aquesta transició.
La seva reflexió parteix d'una contradicció bastant quotidiana. Els fills saben racionalment que els seus pares es fan grans, però moltes vegades continuen esperant d'ells exactament les mateixes respostes, memòria, autonomia o rapidesa que tenien anys enrere. Quan comencen a aparèixer limitacions, resulta fàcil respondre amb impaciència abans d'assumir que el que està canviant no és la seva voluntat, sinó les seves capacitats.
Quan repetir una cosa comença a generar impaciència
Om ho va viure directament a casa. El seu pare va començar a perdre audició i posteriorment va aparèixer la demència, mentre que la seva mare va afrontar diferents càncers. Aquest procés el va fer adonar-se d'una cosa incòmoda: quan havia de repetir diverses vegades una mateixa explicació podia enfadar-se, encara que allò formés part precisament de l'envelliment.
L'escena pot resultar familiar per a molts adults. Una conversa que abans era immediata comença a requerir més temps, una gestió quotidiana necessita ajuda o una informació s'ha d'explicar diverses vegades. El problema apareix quan els fills interpreten aquesta lentitud des de les seves pròpies presses i no des de la realitat de qui està envellint.
Acceptar que els papers també acaben canviant
Durant bona part de la vida passa el contrari. Són els pares els qui esperen, repeteixen, acompanyen i ajuden els seus fills quan encara no saben fer determinades coses. Amb els anys, aquesta relació pot invertir-se sense que cap de les dues parts estigui preparada per a reconèixer-ho.
Aquí hi ha probablement la part més interessant de la reflexió d'Albert Om. No parla únicament de cuidar els pares, sinó de modificar les expectatives que es dipositen sobre ells. Continuar exigint-los les mateixes "prestacions", com ell mateix les defineix, pot acabar generant frustració a ambdós costats. Acceptar l'envelliment dels pares també significa entendre que algunes coses ja no tornaran a funcionar exactament igual. Caldrà repetir, esperar o acompanyar més.
Om reconeix que ell mateix va necessitar aprendre-ho mentre succeïa. I potser aquesta sigui la part més difícil: adonar-se a temps que la paciència que ara necessiten els nostres pares s'assembla molt a la que ells van tenir durant anys amb nosaltres.