410 quilòmetres. Un sol dia. De Portbou a les Cases d'Alcanar. Aquest és el desafiament que s'ha proposat Nil Puchol, creador de contingut i apassionat dels reptes esportius, en una aventura impulsada per ElNacional.cat que el portarà a travessar Catalunya de punta a punta abans que es pongui el sol. Per a molts, una bogeria. Per a ell, una oportunitat per tornar a posar-se a prova.
Amb només 24 anys, ha convertit l'esport en una manera d'entendre la vida: no busca competir contra els altres, sinó descobrir fins on és capaç d'arribar quan el cos comença a fallar. Després de reptes com travessar Europa en bicicleta, ara afronta el que ell mateix reconeix com "la prova més dura i més gran" de la seva vida. Dies abans d'enfilar-se a la bicicleta per recórrer tota la costa catalana de sol a sol, conversem amb ell sobre la preparació física i mental, els dubtes, les pors, els sacrificis que hi ha darrere d'un repte d'aquesta magnitud i les emocions que espera trobar quan, després de més de 400 quilòmetres, arribi a la frontera amb el País Valencià.
Per a qui no et conegui encara, qui és Nil Puchol?
Em considero un jove apassionat de l’esport, que des dels 15 anys va descobrir l’esport de rendiment i va connectar molt amb aquesta sensació de posar el seu cos al límit. És allà on sentia que realment parlava amb mi mateix.
A partir d’aquí vaig entendre que els reptes esportius em portaven a llocs on no podia arribar d’una altra manera. I amb el temps vaig començar a buscar-los de manera conscient. Avui em dedico gairebé cada dia a posar-me al límit a través de l’esport.
Quan va passar l'esport de ser un simple hobby a aquesta recerca del límit?
Vaig començar com pràcticament tot nen aquí a Catalunya, jugant a futbol. Però jo realment veia que només corria darrere la pilota, i quan tenia la pilota, era un zero a l’esquerra. I a partir d’allà vaig dir: potser el que m’agrada de veritat és córrer. Vaig passar a l’atletisme, després al triatló i finalment vaig descobrir el ciclisme, que és l’esport amb el qual més m’identifico. Allà vaig entendre que, superant-me i portant el cos al límit, trobava una mena de teràpia, de pausa mental.
Vaig començar a competir, però veia que no era el que més em cridava, perquè era molt sacrificat. I tampoc em compensava. Llavors vaig decidir deixar la competició, però no el rendiment: volia continuar posant-me a prova amb reptes personals, posant-me contra les cordes. No volia deixar el rendiment, però sí que volia deixar la competició. I el que vaig descobrir van ser els reptes personals.
Vaig entendre que superant-me i portant el cos al límit trobava una mena de teràpia, de pausa mental.
D'aquí a uns dies afrontaràs el repte de creuar Catalunya de sol a sol en bicicleta. I en només un dia. Com sorgeix la idea de la mà d'ElNacional.cat?
Molt bona pregunta. Encara no ho sé ni jo. Crec que un dia vaig pensar: tinc el següent repte al cap, i és travessar Catalunya. Perquè al final junta moltes coses amb les quals connecto: rendiment, territori, llengua, cultura… I Catalunya per a mi és casa meva.
Quan vaig proposar aquest repte a ElNacional.cat, els va encantar i van dir que m’ajudarien. Gràcies a ells serà possible. És un repte molt exigent. És una distància que mai he fet en un sol dia, d’una sola tirada. Seran uns 410 quilòmetres sortint des de Portbou i fent tota la costa fins a les Cases d’Alcanar, amb el repte d’arribar abans que es faci de nit. De sol a sol.
Estàs nerviós?
Sí, una miqueta sí. Però sento que els deures ja estan fets, que la feina està feta. Fa molts mesos que entrenem i que estem preparant-ho també amb tot l’equip d’ElNacional.cat. Sí que tinc nervis, però la motivació és tan gran que passa per sobre de qualsevol nervi.
Quin creus que serà el principal repte que hauràs de superar?
Jo crec que precisament serà el cap. Quan ja porti potser 300 quilòmetres i me’n quedin 100, dir: Nil, et queden 5 hores i ho has d’aconseguir. No n’hi ha una altra. Crec que aquest serà el repte més gran: poder parlar-me a mi mateix, tractar-me bé, no tenir pensaments intrusius negatius, que quan tingui alguna molèstia al cos, el cap pensi en la possibilitat d'aturar-me.
Com has treballat la part mental?
És cert que l'entrenament físic és més objectiu, però entrenar la ment és més difícil. És un treball continu de dia a dia, de conèixer-se un mateix. La bicicleta és un esport molt solitari, en què passes hores i hores sol. He buscat entrenaments de moltes hores sense música, intentant que no hi hagi estímuls externs. Perquè el repte serà això: estar sol, sense música i sense ningú animant-te. El diàleg intern per mi és el més important. L’he anat treballant amb sortides llargues, fins i tot fent voltes a Catalunya en quatre dies completament sol, desconnectat del mòbil i de les xarxes. Allà és on em trobo a mi mateix i on em conec.
Què et passa pel cap durant tantes hores?
De tot. Hi ha moments d’eufòria, de cantar, de parlar amb mi mateix i fins i tot d’explicar-me acudits. I t'ho juro que molts cops he cridat d'eufòria, d'alegria... Canto una cançó que em ve al cap o m'explico acudits. No és broma, de vegades m'explico acudits, faig bromes, parlo amb mi mateix, dic tonteries. I després hi ha els moments més durs: baixades de glucosa, estàs cansat, se t'està fent de nit, o quan veus que l’objectiu s’allunya. Aquí és el punt més complicat.
Quin serà el tram més dur?
Per sort, és un tram sense massa desnivell perquè és seguir quasi tota la costa. El tram amb més desnivell serà al principi, quan estigui fresc, per tant, no em preocupa tant. Però potser el més dur serà passar la barrera dels 300 quilòmetres. Mai n'he fet més de 260. Passar aquesta barrera sí que mentalment serà com: ja portem 11 hores i encara me'n queden 5 per acabar. A més, hi ha molts factors que no podem controlar: meteorològics, carretera, bici…
És cert que l'entrenament físic és més objectiu, però entrenar la ment és més difícil. És un treball continu de dia a dia, de conèixer-se un mateix.
I n'hi ha algun que gaudeixis especialment?
Jo crec que una de les zones que més il·lusió em fa és la del principi, perquè és preciosa, i l'he fet jo un parell de cops. Portbou, Cadaqués, Llançà… després baixes cap a l’Empordà. És una zona preciosa, si no fa vent en contra, perquè si no, ho passes molt malament. Ho passes molt malament, perquè és frustrant. Estàs allà esforçant-te i no tires. Però si tens vent a favor, és una bogeria. Aquesta zona és la més bonica, també la part de Girona entrant pel nucli antic.
Quina previsió meteorològica hi ha? Suposo que la tens controlada.
Són bones. Tindrem vent de sud, per tant, vent en contra, però de moment indica que és fluixet. No ha de ploure, ha de fer sol, el qual està bé, però la calor també serà un punt a tenir molt en compte, perquè ara estan pujant molt les temperatures i la deshidratació passa per la suor que tinguis aquell dia, i com més calor, més sues. Això serà un factor important a tenir en compte, que pot delimitar el rendiment que tingui aquell dia.
Per què heu triat aquest dia, el 21 de juny?
Quan es va proposar el repte vam dir: si ho volem fer de sol a sol, anem al dia de l’any amb més hores de llum. És el solstici d’estiu, el 21 de juny. Però això també pot implicar molta calor. Un 21 de juny pot fer una calor moderada, normal, però també pot fer molta calor si de cop s'ha girat el temps. Llavors, ens la vam haver de jugar, en el sentit de què preferim: o menys hores de llum, més bona temperatura, o més hores de llum, amb el risc que puguem tenir temperatures molt elevades que ens puguin jugar en contra.
La previsió és que es completi el repte amb marge o aniràs justet?
Molt bona pregunta. Realment no ho sé. El meu entrenador, el Marc, diu que arribarem amb molt de marge. Però jo crec que també s'agafa al paper de coach optimista. Jo, sincerament, crec que arribarem bastant en el marge. O sigui, arribarem bastant ajustats. Però és que no ho sé.
Quin paper ha tingut ElNacional.cat i les xarxes socials en aquest repte?
El paper d'ElNacional.cat ha estat clau. Des del primer moment em van dir que confiaven en mi, i això és molt gran. Recordo la reunió amb tot l’equip i em deien textualment: “Nosaltres confiem en tu”. Quan un equip sencer et diu això, és molt gran. Fer aquest repte sol seria impossible. Tenir el suport i l’escalfor d’un equip que confia en tu és increïble. I si a això hi sumes una comunitat darrere donant ànims, encara més.
També has viscut la part negativa de les xarxes?
De moment, tot ha estat positiu. El que sí que pot passar és que deixis de saber per què fas les coses: si per tu o pel que esperen els altres. Però en el meu cas, el compromís és amb mi mateix.
Penses en el fracàs? En no aconseguir-ho?
Sí. També et passa pel cap no aconseguir-ho. És un escenari que tens dintre cap. No ho projecto molt, no ho parlo molt, perquè el que tu manifestis i l'energia que posis allà, segurament acabarà passant. I que sempre, abans de qualsevol cursa, abans de qualsevol repte, se'm passa pel cap: i si no ho aconseguim? I si passa això? I si passa allò? I crec que en part també està bé per contemplar totes les possibilitats, perquè en el cas que passi alguna cosa malament, que no et pilli de sorpresa. Però la veritat és que no juga un paper protagonista.
Quan creuis la mata, que creus que et vindrà al cap? Ho has pensat?
La veritat és que recordo l'últim repte que vaig fer, que va ser creuar Europa, des de Finlàndia fins aquí a Barcelona, i el que més em motivava per arribar era tocar era la meva mare, perquè és la que em va acomiadar a l'aeroport plorant, perquè li feia una miqueta de por que anés sol a l'aventura. Et juro que cada cop que pensava en ella i en com arribaria i l'abraçaria, se'm posava pell de gallina i em motivava per seguir, molt més que una cançó, molt més que qualsevol objectiu material d'arribar, era allò.
Ara potser penso també en els meus familiars, en el meu pare, en la meva mare, que estaran allà rebent-me. I potser també pensaré en totes les hores que porto des que vam començar fa sis mesos, tots els sacrificis que he hagut de fer, les hores que he renunciat d'anar amb els meus amics per estar entrenant sol a la bici. Per aquests moments sé que haurà valgut la pena.
Fer aquest repte sol seria impossible. Tenir el suport i l’escalfor d’un equip que confia en tu és increïble. I si a això hi sumes una comunitat darrere donant ànims, encara més.
És la prova més dura de la teva vida?
Sí, sí, sí 100 %. No he fet mai una distància tan llarga i menys amb un límit de temps en el qual s'ha de complir.
Si fa uns anys t'haguessin dit que faries un repte així, t'ho creuries?
No m'ho creuria. Segurament així d'entrada, no m'ho creuria. Diria... Què dius? Estàs boig, Nil. O, què t'ha passat pel cap? No, no m'ho creuria.
Per acabar, ja tens al cap un altre repte?
Sí. Hi ha un repte que va sorgir fins i tot abans que aquest. I també té a veure amb la bici i amb creuar una llarga distància.
Es pot saber quin és?
Sí, es pot saber. Serà creuar Islàndia, tota l'illa d'Islàndia, de nord a sud, que hi ha un trail que es diu Ice Line Divide, que creua, literalment, tota l'illa pel mig. La vull creuar des de nord a sud en molt poc temps, també. De moment encara no dic el titular.
ENTREVISTA A NIL PUCHOL