Punt i final. Luis Enrique s'acomiada definitivament del Barça amb el títol de la Copa del Rei contra l'Alabès al Vicente Calderón. L'entrenador asturià, tot i no voler valorar el seu llegat a la banqueta del Camp Nou, marxa amb les butxaques plenes: 9 títols en 3 temporades. I ho fa per decisió pròpia, pel desgast que suposa comandar un transatlàntic com el Barça. La seva (mala) relació amb la premsa ha marcat l'actitud i la posició d'un club on ha exercit, sense voler-ho, de portaveu. 

Debut amb triplet

"Estic desitjant escoltar l'himne i espero gaudir moltíssim. Comencem a construir un nou Barça i jugarem un futbol atractiu, aquell que ha enganxat a milions de persones arreu del món". Aquestes van ser les primeres paraules de Luis Enrique com a entrenador del primer equip, l'estiu del 2014. Carregat d'il·lusió, el tècnic traçava les línies mestres d'un projecte que volia sacsejar la plantilla després d'una temporada en blanc.

El seu debut no va ser el somiat. Tot i la forta inversió en fitxatges (van arribar jugadors com Luis Suárez, Ivan Rakitic Claudio Bravo o Marc-André Ter Stegen), la plantilla no va aconseguir ser regular i tremolava en alguns partits, oferint una imatge pobre. Però tot va canviar quan l'equip i Luis Enrique van tocar fons. Després d'una merescuda derrota contra la Reial Societat a Anoeta, a principis del mes de gener, l'entrenador va quedar molt discutit i Andoni Zubizarreta, secretari tècnic que va apostar per ell, va acabar destituït. A més, Leo Messi va enfadar-se per jugar 45 minuts contra la Reial i ho va fer visible absentant-se del clàssic entrenament nadalenc obert al públic.

La situació semblava insostenible però es va reconduir gràcies a la mediació del vestidor. De la tragèdia es va passar a la glòria. L'equip va agafar la velocitat de creuer i no la va deixar fins a final de temporada. L'encaix del trident, mèrit de Luis Enrique, va resultar un factor determinant per acabar guanyant la Lliga, la Copa del Rei i la Champions League. Impossible millorar els seus resultats.

Lliga i Copa

La segona temporada tenia com a grans al·licients dues competicions: la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs. Dos títols generats per la Champions League del primer any. I els dos van acabar al sarró. El primer, contra el Sevilla i a la pròrroga i el segon, després de guanyar amb molta facilitat al Guangzhou Evergrande i al River Plate. Les dues Copes van servir per difuminar la decepció de perdre la Supercopa d'Espanya contra l'Athletic de Bilbao i, d'aquesta manera, perdre qualsevol opció de repetir el sextet. 

El Barça va aconseguir fer un futbol brillant, a estones, per liderar la Lliga amb mà de ferro i classificar-se per a la segona final de Copa consecutiva. L'equip només va dubtar en un mes d'abril on va encadenar quatre derrotes i va donar-li ales a un Reial Madrid que semblava mort. Tot i això, el Barça va conviure amb la pressió per aixecar el títol a l'últim partit contra el Granada. 

La Champions va ser l'única nota negativa. L'Atlètic de Madrid es va creuar en el camí dels blaugrana per eliminar-los als quarts de final. Un gerro d'aigua freda que va deixar la temporada del Barça en un doblet, comptant la Copa que va guanyar-li al Sevilla, una altra vegada a la pròrroga. 

Adéu per desgast

El tercer any de Luis Enrique ha estat el menys brillant. L'equip tenia el repte de mantenir el cicle guanyador i recuperar la corona d'Europa però no ho ha aconseguit. El títol de Copa obliga a reflexionar sobre la deriva de la plantilla, sovint sense solucions i fiant-ho tot als cops de geni del trident. Leo Messi s'ha esforçat per mantenir el Barça amb vida fins el mes de maig però l'equip ha estat incapaç de seguir-lo.

Luis Enrique ha estat més intervencionista que mai, canviant d'esquema al 3-4-3 quan necessitava revolucionar i canviar la dinàmica d'un equip se semblava autodestruir-se. La temporada deixarà com a record la gran remuntada contra el París Saint-Germain i la posterior decepció contra la Juventus de Torí. El Barça ha evidenciat símptomes de malaltia i li ha regalat la Lliga al Madrid. Uns símptomes que l'entrenador detecta però es veu sense forces per curar. Perquè el càrrec esgota. I si ets culer, encara més.