Va arribar al Barça de la mateixa manera que se'n va: amb llàgrimes als ulls. Andrés Iniesta Luján s’acomiada del club de la seva vida després de 22 anys. Barcelona l’ha vist créixer, enamorar-se, casar-se i tenir tres fills. I pel camí ha gaudit del seu futbol. Tan irrepetible com màgic.
Amb Iniesta marxa una part de l’escut. El tros que ha brillat amb més força que mai des que Louis Van Gaal va fer-lo debutar amb el número 34 a l’esquena en un partit de Champions League. Poca gent podia pensar que aquell migcampista petit i de pell blanca es convertiria en una peça estructural del millor equip del món.
Només tenia 12 anys quan va canviar la seva casa de Fuentealbilla per l’habitació de La Masia. Els inicis, lluny de la família, van ser molt complicats. Però la seva tossudesa va fer-lo persistir en el somni de triomfar al Camp Nou, un estadi que podia veure cada dia per la finestra.
Va aferrar-se tan fort a l’oportunitat que no la va deixar escapar. El club passava per un dels seus moments més baixos i l’afició havia de veure les celebracions dels títols a través de vídeos per conservar viu el record. El Barça polia, poc a poc, el seu diamant. Amb Frank Rijkaard va canviar el 24 pel 8 i va esclatar sota les ordres de Pep Guardiola.
L’estiu del 2008, amb l’Eurocopa sota el braç, es va convertir en el pal de paller d’un Barça que va posar d’acord tot el món del futbol amb sis títols en una temporada. Ningú ho havia fet mai. Com tampoc ningú havia minimitzat tant el Reial Madrid. Perquè ningú havia jugat amb Andrés Iniesta.
Els fanàtics de les estadístiques sempre li han recriminat els seus números. Però la realitat és que no han entès després de 16 anys al primer equip que el seu joc escapa de qualsevol càlcul aritmètic. Veure jugar Iniesta et reconcilia amb l’essència de l’esport. Brillant i humil. Talentós i gens vanitós. Els 32 títols, comptant la Lliga, no l’han canviat. És l’exemple perfecte per a les noves generacions, més pendents d’Instagram que d’esprémer una professió efímera.
El guió de la carrera d’Iniesta ha estat just amb ell. I li ha reservat moments de glòria que l'han conduït a guanyar tot el que un futbolista pot somiar. Com quan el va situar a la frontal de l’àrea d’Stamford Bridge per empènyer el Barça cap al triplet o quan el va deixar sol per convertir la selecció espanyola en campiona del món. Dos gols d’un futbolista que sempre se’ls guarda per quan tot el món mira.
Iniesta viurà un comiat de cinc jornades, fins que acabi la Lliga. L’afició del Barça ja va homenatjar-lo en la final de Copa del Rei contra el Sevilla, després del quart gol i de regalar un dels seus últims recitals. Comença el compte enrere perquè ja ha decidit fer un pas al costat. És honest i marxa, tot i tenir un contracte vitalici.
‘France Football’ ja va demanar-li perdó per la Pilota d’Or del 2010. Una disculpa que no serveix de res perquè Iniesta ja sap que té el premi més gran de tots: el reconeixement dels rivals.
Al Barça li tocarà reinventar-se. Com quan va marxar Carles Puyol, Víctor Valdés o Xavi Hernández. Avui, les llàgrimes d’Iniesta no només són seves. El futbol també plora l’adeu d’un futbolista d’època. Qui cuidarà ara la pilota?