Ja ningú dubta que Lamine Yamal s’ha convertit en un dels millors futbolistes del món. Amb només 18 anys, el jove del Barça viu una maduresa accelerada i poc habitual, consolidat com a estrella blaugrana, portant el dorsal 10 i acumulant experiències que molts jugadors no viuen fins ben entrada la seva carrera. En una entrevista a 60 Minutes de CBS, Yamal repassa els seus orígens, la seva identitat esportiva i el seu moment actual.
Rocafonda i la possibilitat de jugar amb el Marroc
El jugador recorda la seva infantesa a Rocafonda, a Mataró, un barri que descriu com un lloc sense grans recursos i que, segons ell, pot ser “oblidat pels altres”, però mai per la seva pròpia gent. Assenyala que aquests entorns, lluny de les zones acomodades de Barcelona, són espais on es formen lligams forts, on tothom lluita per tenir una vida millor i on ell mateix va créixer orgullós de la seva comunitat. Recorda també la incertesa de molts joves del barri, que no sabien quin futur els esperava, i com el futbol era per a tots una via d’expressió i d’igualtat.
En aquest context, Lamine explica que la possibilitat de jugar amb el Marroc—el país del seu pare— va existir, especialment després que arribessin a les semifinals del Mundial. Admet que ho va valorar, però que en el moment decisiu mai va tenir dubtes. “Sempre he volgut jugar una Eurocopa i sempre he sentit Espanya com el meu país. M’he criat aquí”, afirma. Tot i això, deixa clar l’afecte cap a l’altra part de la seva identitat: “També és el meu país i no hauria estat res estrany jugar-hi. Sempre el portaré dins”. Ja campió de l’Eurocopa, el seu gran objectiu és ara el Mundial. Es mostra il·lusionat i convençut que la selecció arriba “com a candidata real” i que ell mateix viu el seu millor moment.
“No vull ser Messi. Vull ser jo”
Tot i que el seu nom s’ha vinculat inevitablement amb el d’altres grans talents, Lamine manté una relació serena amb aquestes comparacions. Admet que el tema Messi “sempre apareix” però rebutja qualsevol paral·lelisme. Per a ell, l’argentí és “el millor de la història” i mereix un respecte absolut, però deixa clar que no pretén imitar-lo ni seguir-ne l’ombra: “No vull ser Messi. Jo vull seguir el meu camí. No porto el 10 per ell, sinó per mi”.
Una estrella que vol divertir, no batre rècords
Una de les idees que més repeteix és que el futbol és, abans que res, alegria. Explica que el seu objectiu no és fer milions de gols ni perseguir estadístiques, sinó canviar el dia de la gent, emocionar i generar il·lusió. Defineix el seu joc com “divertit”, basat en la confiança i en afrontar qualsevol defensa sense por, fins i tot quan té tres rivals al davant. “Seria un altre jugador si sempre la passés. Jo intento resoldre i donar espectacle, però sempre fent el millor per l’equip”.
El seu vincle amb la pilota és gairebé sentimental. Recorda els trajectes llargs en tren amb el seu pare per entrenar amb el Barça, les matinades, la manta i la gana de la tornada. També les hores jugant al carrer, quan provocava que la gent asseguda als murs del camp s’aixequés sorpresa per una jugada. Malgrat tota l’atenció que rep, insisteix que no sent la pressió. Creu que la veritable pressió és la que van viure els seus pares, joves i amb responsabilitats familiars. Ell, en canvi, es considera afortunat: “No puc sentir pressió per jugar a futbol”.