Mamma mia, què hem fet per merèixer això. Segona sortida per Europa consecutiva i segona derrota feridora, humiliant, vergonyosa i frustrant del Barça. L'equip blaugrana ha tornat a rebre un sever correctiu per segona vegada a la Champions. Una dura derrota per alimentar la desesperança, encara que tot culer que es respecti pensi en el partit de tornada i a repetir el miracle del PSG. Però aquest Barça no és el Barça captivador d'altres temps. El Juventus ha castigat durament la seva indolència inicial. L'ha sacsejat i l'ha golejat, i l'ha deixat amb un peu fora de les semifinals de la Champions.

El Barça viu més a terra que dempeus. Més de bocaterrosa que a sobre de. Més a remolc que remolcant. Més inferior que superior. Més presa que caçador. Més perdedor que guanyador. El Barça s'ha acostumat a viure dins del túnel, veure el partit des de la foscor, obligat a superar obstacles com un cec. La seva iniciativa no espanta. Tenir la possessió de la pilota no li serveix de res. La gran majoria de coses que fa resulten ineficaces.

El rival, el Juventus, en canvi, ha semblat un campió. En tot. En qualitat de jugadors, a l'hora de defensar, en el moment d'atacar. I, sobretot, en ordre tàctic. I Paulo Dybala ha estat el reflex del millor Leo Messi. L'argentí ha marcat els dos primers gols en 22 minuts de magnífica factura. Individualment, el Barça no ha guanyat cap duel. Col·lectivament, ha estat molt inferior al Juventus.

Un té la impressió que qui juga com el Barça és l'adversari. Que qui surt de la pressió amb èxit i qui pressiona amb ardor i convicció és l'adversari. Que qui busca la victòria amb ambició és el rival i no l'equip blaugrana. Que qui sembla estar perdent és l'equip contrari i no el Barça. Que qui vol humiliar és l'enemic i no els de Luis Enrique. Trista realitat. Una pena de Barça.

Luis Enrique ha format un equip discutit. Després de l'errada comesa a Màlaga ningú no esperava que Mathieu aparegués de titular davant del Juventus. Després de demostrar que no té sang per a aquest equip ningú no esperava que André Gomes fos el primer canvi. Hi havia laterals. Però Luis Enrique se l'ha jugat. Havia reservat a Màlaga diversos homes importants pensant en aquest partit de la Champions. Però la teoria no ha funcionat. Els que han saltat al camp vestint la samarreta blaugrana han pensat que el Juventus pensaria i no actuaria, esperaria i no atacaria. Tot ha estat al revés. Ha sortit l'equip d'Allegri, alegre, com si conegués les debilitats del Barça, com si sabés perfectament que a aquest equip no li agrada guanyar noquejant sinó per punts.

Als tres minuts, el Juventus ja ha gaudit d'una ocasió al cap d'Higuaín en el llançament d'un córner. I als set, Dybala ha obert el marcador. I quinze minuts més tard ha col·locat el 2-0.

Ha millorat una mica el Barça en la segona part, ha estat més a la recerca del gol, ha perseguit amb més afany i ràbia l'adversari, però quan estava recarregant la seva bateria, ha arribat el tercer del Juventus, en una jugada a pilota aturada. A la sortida d'un córner, com en A Coruña.

El 3-0 tornava a ser sagnant amb el Barça. Dominat a París i maltractat a Torí. No queda més remei que acudir al #johicrec del passat 8 de març en el Camp Nou. Toca tornar a creure encara que aquest equip, pel que sembla en els dos últims partits, no convidi a cap altra cosa que a la resignació.

Tot barcelonista que s'ho cregui està obligat a imaginar una altra nit màgica el dimecres vinent 19 al Camp Nou. Hi cregui o no hi cregui. Encara que això de la nit de Torí convidi més a la depressió. I fins aquell dia el soci pensi que Luis Enrique se'n va anar del Barça el dia que va anunciar la seva renúncia al càrrec al final de temporada.