Entrades dinàmiques, comissions de revenda, llotges de luxe, records de la gespa i una final convertida en una Super Bowl: el torneig més gran de la història també és el més comercial. La FIFA ja no es limita a vendre entrades i drets de televisió. En aquest Mundial ha venut l’expectació, l’espera, la comoditat, l’exclusivitat i fins i tot el tros de camp on s’ha jugat. L’organisme rector del futbol mundial dirigit per Gianni Infantino, íntim de Donald Trump, s’ha imbuït del més pur esperit americà d’esprémer fins a l’últim dòlar i ha convertit el campionat en un gran catàleg comercial: entrades que pugen segons la demanda, comissions cada vegada que una localitat canvia de mans, paquets d’hospitalitat de desenes de milers de dòlars, experiències exclusives per acostar-se als protagonistes i records del torneig amb preus de joieria. Les pauses d’hidratació reconvertides en finestres publicitàries són només la cirereta d’un negoci que ja no deixa gairebé res sense facturar.
De 64 a 104 partits: quaranta aparadors nous
El primer gran negoci va començar abans que rodés la pilota. La FIFA va ampliar el campionat de 32 a 48 seleccions i de 64 a 104 partits i ho va presentar com una democratització del Mundial, perquè hi participen més països. Comercialment, però, també significa un 62,5% més de partits i moltes més hores de producte televisiu. Són quaranta enfrontaments més d’increment respecte de Qatar 2022. Cada partit addicional significa drets televisius, entrades, hospitalitat, patrocinadors, samarretes i hores d’emissió per vendre. La justificació oficial és que més països poden participar en la gran festa del futbol. Comercialment, però, també vol dir que la festa dura més dies i que la caixa roman oberta durant més temps.
La mateixa FIFA ja havia pressupostat per al cicle 2023-2026 uns ingressos d'11.000 milions de dòlars, 4.560 milions més que en el període anterior. D’aquesta quantitat, 4.264 milions havien de provenir dels drets audiovisuals; 2.693 milions, del màrqueting, i una xifra rècord de 3.097 milions, de les entrades i els serveis d’hospitalitat. Dit d’una altra manera: la Copa del Món continua sent una competició esportiva, però el marcador que més interessa als despatxos ja estava preparat abans del partit inaugural. El Mundial dels Estats Units, Mèxic i el Canadà passarà a la història per haver estat el primer a disputar-se en tres països, però també per ser el que ha tingut més partits, més publicitat, més espectacle, més entrades i, sobretot, més facturació. Perquè el torneig que culmina aquest vespre amb la final entre Espanya i l’Argentina no és només el més gran de la història. És també el Mundial en què el futbol s’ha assemblat més que mai a un enorme centre comercial amb gespa.
Pausa per beure; pausa per vendre
La innovació més controvertida ha arribat amb les pauses d’hidratació. En una final del Mundial, l’aigua serveix per hidratar els futbolistes. I, des d’aquest estiu, també per regar el compte de resultats. La FIFA ha descobert que entre un gol, una lesió i un córner encara quedaven alguns minuts sense monetitzar. Sobre el paper, són una mesura destinada a protegir els futbolistes de la calor nord-americana. A la pantalla de diversos països, però, s’han convertit en una pausa publicitària enmig del partit.
Els dos descansos programats en cada enfrontament haurien obert al llarg del torneig unes 800 noves finestres comercials. Diverses estimacions situen al voltant dels 1.000 milions de dòlars el negoci publicitari global associat a aquests talls, tot i que no són ingressos directes íntegrament per a la FIFA, sinó sobretot per a les televisions titulars dels drets.
Aquesta distinció és important: la FIFA no cobra necessàriament cada anunci que apareix durant la pausa, però haver creat nous espais publicitaris augmenta el valor del producte que ven als operadors. A la final, Fox Sports podria arribar a demanar uns 780.000 dòlars per un anunci de trenta segons, segons les estimacions recollides per la Cadena SER. El futbol havia resistit durant dècades una característica essencial de la televisió nord-americana: els anuncis enmig del joc. La calor ha acabat obrint una esquerda. El jugador beu, l’espectador espera i la marca factura.
🔎| FIFA evaluará las pausas de hidratación del Mundial tras las críticas.
— LA PRENSA Nicaragua (@laprensa) July 18, 2026
Para este Mundial, la FIFA estableció pausas de hidratación de tres minutos a mitad de cada tiempo en todos los partidos, independientemente de las condiciones meteorológicas.https://t.co/JWEY96EheF
Pausa de hidratación de la final. pic.twitter.com/rszAOJv8ut
— Lᵘⁱᔕ (@chucho_cuerero) July 18, 2026
La mateixa entrada pot donar diners dues vegades
L’altra gran font d’ingressos és a la graderia. Una de les grans novetats d’aquest Mundial ha estat la política de preus variables, que permet ajustar el cost de les entrades segons la demanda i la disponibilitat. El que s'anomena entrades dinàmiques. Poques hores abans de la final, l’entrada més barata que apareixia al mercat oficial de revenda de la FIFA costava més de 6.700 dòlars. Les localitats de la part superior s’acostaven als 10.000; els millors seients voltaven els 16.000, i alguns paquets d’hospitalitat fregaven els 60.000 dòlars.
La FIFA, a més, no perd de vista l’entrada quan el seu primer propietari decideix revendre-la. En el mercat oficial aplica comissions al comprador i al venedor. A la plataforma oficial de revenda, la FIFA aplica una comissió del 15% al venedor i una altra del 15% al comprador. Així, una mateixa entrada pot tornar a produir ingressos quan canvia de mans, sense necessitat que el partit es jugui dues vegades. El negoci és tan lucratiu que les últimes estimacions situen els ingressos totals del Mundial en uns 15.000 milions de dòlars, molt per sobre dels 11.000 milions previstos inicialment.
La graderia també s’ha segmentat com la cabina d’un avió. A una punta hi ha l’aficionat que busca una entrada convencional; a l’altra, els clients de paquets d’hospitalitat amb seients privilegiats, restauració i serveis exclusius. La FIFA promociona aquests paquets com una experiència superior al simple fet de veure el partit, comercialitzada a través d’un proveïdor oficial exclusiu. La final ja no ven només una vista de la gespa. Ven el dret a no fer cua, a menjar abans del partit, a entrar en espais reservats i a explicar després que un no va anar al Mundial, sinó que el va “viure”.
Emporta’t un tros del Mundial o un anell de luxe
La comercialització no acaba amb la retransmissió ni amb les entrades. Patrocinis, llicències, col·leccionables, productes oficials, experiències exclusives i paquets d’hospitalitat formen part d’un ecosistema en què gairebé qualsevol element del Mundial és susceptible de ser venut. La febre comercial arriba també als records. No n’hi ha prou amb la samarreta, la pilota o la bufanda. Durant el torneig s’han ofert objectes d’alta gamma i peces de col·leccionista, inclosos fragments de gespa presentats com a records exclusius i venuts per milers de dòlars. També s’han comercialitzat experiències que acosten els aficionats a espais tradicionalment reservats als professionals, com determinats actes o compareixences. És l’última evolució del marxandatge: abans l’aficionat s’enduia una rèplica del trofeu; ara pot aspirar a endur-se un tros del decorat. La final encara no s'ha jugat, però la FIFA ja ven el terreny de joc. Els compradors paguen ara 450 dòlars per un tros de gespa que només es tallarà quan l'àrbitre hagi xiulat el final del partit i que rebran setmanes després, encapsulat en metacrilat com si fos una relíquia.
La darrera innovació introduïda és l’anell de campió que la FIFA entregarà als guanyadors de la final d’aquesta nit, incorporant una tradició dels esports professionals nord-americans. Un anell que tindrà un valor de milers de dòlars que Infantino també convertirà en un sourvenir de luxe. Perquè la FIFA produirà una edició limitada de 2.026 anells numerats, en referència a l’any del torneig, però només 30 estaran reservats per a la selecció campiona. Els altres 1.996 es comercialitzaran entre aficionats d’arreu del món com a productes oficials del Mundial. Es desconeix encara el preu que tindran, i si serà una rèplica dels anells originals que s'entregaran als jugadors, que tindran un valor de milers de dòlars.
Una final pensada com una Super Bowl
La transformació culmina amb una final concebuda com un espectacle total, dissenyada per transcendir el futbol. L’ampliació del descans -que finalment serà de 17 minuts i no de 30 com s’havia intentat inicialment-, les actuacions musicals i l’escenografia busquen reproduir l’efecte Super Bowl: convertir el partit en un espectacle prou llarg i variat perquè també l’observi qui no segueix habitualment el futbol. Això permet vendre no només els noranta minuts, sinó tot el que els envolta. L’escalfament, el descans, les actuacions, l’entrega de premis i la conversa digital formen part d’una única franja comercial. Les pauses d’hidratació, que haurien creat centenars de noves finestres publicitàries, encaixen en aquesta mateixa filosofia. L’objectiu ja no és només retenir l’aficionat al futbol, sinó atreure també l’espectador que potser no sap distingir un fora de joc, però sí una estrella del pop. La FIFA americanitza així el seu producte més universal. Al futbol tradicional, el descans servia per anar al lavabo o preparar un entrepà. En el nou Mundial, el descans aspira a convertir-se en un altre esdeveniment dins de l’esdeveniment. Encara queda lluny de la Super Bowl pel que fa al preu dels anuncis, però la direcció és inequívoca: la final ja no es presenta únicament com noranta minuts de futbol, sinó com una franja de diverses hores en què tot pot ser patrocinat.
Quants diners reparteix la FIFA?
I és cert que una part molt notable dels diners retorna a les federacions. Després de l’èxit comercial del torneig, la FIFA va elevar fins als 871 milions de dòlars els recursos destinats a les 48 seleccions participants. La selecció campiona rebrà 50 milions de dòlars; el subcampió, 33. Fins i tot les seleccions eliminades en la primera fase tenen garantida una quantitat milionària. Per tant, el negoci no és necessàriament incompatible amb la redistribució. La qüestió és fins on pot arribar la comercialització sense alterar la naturalesa del joc.