El Reial Madrid va tornar a guanyar. Però la sensació continua sent la mateixa. Incomoditat, dubtes, manca de control. A Mendizorroza, l'equip va sobreviure més que no pas va dominar. Mbappé va marcar. Rodrygo va resoldre. I Courtois va sostenir. Però entre mitges, massa patiment. El marcador diu victòria, però el joc diu una altra cosa. I en aquest context, hi ha un nom que torna a aparèixer al centre del debat: Fede Valverde.
L'uruguaià va tornar a ser lateral dret. Una altra vegada. Un pegat. Una solució d'emergència. Una decisió que es repeteix partit rere partit i que no convenç ningú. Sobretot el jugador. Tampoc part del vestidor. I ni de bon tros l'afició. Valverde compleix, corre i lluita, però no influeix. No apareix on fa més mal. I quan això passa, el Madrid perd un migcampista clau.
Fede Valverde torna al lateral dret
Perquè Valverde no és lateral. Mai no ho ha estat. I ell mateix ho va dir públicament en una roda de premsa: “No he nascut per jugar en aquesta posició”. No va ser una frase qualsevol. Va ser un avís que arribava al límit. Des de llavors, la situació no ha millorat. Al contrari. S'ha enquistat. I comença a generar un desgast silenciós.
Al lateral, Valverde corre cap enrere. Defensa espais que no sent. Arriba tard a l'àrea. AGairebé no trepitja frontal i no pot explotar les seves majors virtuts: xut a porta, ruptura de línies i contenció del centre del camp rival. L'equip ho nota. El Madrid, per moments, juga amb deu. Falta energia interior i arribada. Falta aquell jugador que connecta tot. I aquell jugador és Fede.
Valverde, fart de cobrir mancances de planificació
El problema va més enllà del rendiment. És una qüestió de rol o d'estatus. Valverde sent que està sacrificant la seva millor versió per tapar errors aliens. Que està pagant mancances de planificació. Que la seva carrera entra en una zona incòmoda. I això pesa. Al cap i a l'ànim. Pesa en la relació amb l'entrenador.
Segons suggereixen mitjans de Madrid, la relació amb Xabi Alonso és freda. Distant. Pràcticament inexistent. No hi ha sintonia. No hi ha diàleg fluid. I Valverde no és l'únic. Però sí un dels més importants. Un dels líders silenciosos. Un dels que marquen tendència sense parlar massa.
El risc augmenta. Si la situació no canvia, el desgast serà major. El Madrid no es pot permetre tenir un dels seus millors futbolistes incòmode, diluït o frustrat. Perquè quan Valverde no és al seu lloc, l'equip perd equilibri. Perd intensitat. Perd ànima. Perd un dels seus jugadors més importants. I això, a llarg termini, es paga.