El president de la Lliga de Futbol Professional Javier Tebas és el prototipus clàssic d'espanyol ambiciós. En un país capaç d'avesar les intel.ligències més sensibles al glandllepollisme descarnat, un home com Tebas, tan indomable i espontani, té números per caure bé o per generar admiració. Simpàtic i combatiu, en el tracte directe té un caràcter més liberal que la majoria de falses verges Maries que circulen per Espanya, especialment a Catalunya, on estan més en fals que enlloc.

Nascut a Costa Rica, però llicenciat en dret a la Universitat de Saragossa, sovint se li ha retret que de jove milités a Fuerza Nueva. El seu passat no contradiu el discurs contra la violència i la corrupció que li ha permès forjar-se una marca personal en el món del futbol. Tebas és un oportunista típicament castellà, un homenarro ossut, vital, canallesc, d'empelts visigòtics i navarresos. Em recorda Eduarzo Zaplana o Miguel Àngel Rodríguez, el portaveu del PP de les "selecciones catalanas de canicas", que va fer el paper de hooligan de l'espanyolisme en l'època d'Aznar, quan la política era menys grollera que ara. 

La seva entrada al món del futbol es va produir el 1993, a la mateixa ciutat que l'havia vist exercint de delegat de les joventuts de Fuerza Nueva, quan va ser escollit president de la Sociedad Deportiva Huesca. Durant els 25 anys de carrera ha representat tots els clubs de la lliga amb problemes econòmics i també s'ha barallat -de vegades per reconciliar-s'hi temps després, gràcies a un negoci- amb gairebé totes les patums del món del futbol. 

Una patum que li té molta mania és Javier Clemente, que ha convertit les piulades contra Tebas en un clàssic de twitter. Ángel Maria Villar també voldria veure el seu cap en una pica: el president de la Federació Espanyola de Futbol gustosament brandaria la testa de Tebas com si fos un trofeu de la Roja. Tebas tampoc no es porta bé amb Miguel Cardenal, el president del Consejo Superior de Deportes, que té rang de secretari d'Estat. Per acabar-ho d'adobar, fa dies l'Osasuna va declarar-lo persona non grata al camp del Sadar. 

Tot i aquest mal rotllo, la seva presidència ha donat una força mediàtica sense precedents a la LFP. La histèria regeneradora que ha portat la crisi i l'endeutament dels clubs de futbol ha donat un bon pretext a Tebas per exercir el poder amb més determinació que els seus antecessors. A Tebas no li tremola el pols. L'estiu de 2014 el Múrcia no va ésser inscrit en la segona divisió per no haver acomplert les mesures de control econòmic que la LFP havia imposat als clubs. Les manifestacions dels seus seguidors indignats, de poca cosa van servir.

Assessor de figures com Ruíz Mateos o Dmitry Piterman, que va dur l'Alabés i el Racing a la ruïna a còpia de trampetes, Tebas va començar la campanya dins la LFP demanant de persguir la compra de partits. Sent encara vicepresident, va llençar un globus sonda amb l'excusa d'uns soborns escandalosos ocorreguts en el futbol italià. Una vegada president, el 2013, va posar en marxa un Departament d'Integritat. El departament ha promogut reformes en el codi penal implementades pel ministeri de Justícia i s'ha presentat a d'altres països com una iniciativa vanguardista.

El 2014, Tebas va visitar José María del Nido a la presó i va impulsar entre els socis de la LFP una solicitud d'indult al govern. Empresonat per un cas de corrupció, l'expresident del Sevilla també va militar a Fuerza Nueva i la premsa es va indignar. Alguns diaris van criticar que Tebas i Villar només es posessin d'acord per visitar un exfalangista, i d'altres van recordar un article de 1979, aparegut al Periódico de Huesca, en el qual Tebas advertia, davant la convocatòria d'una manifestació contra l'Estatut del Treballador: "los miembros de Fuerza Nueva actuarán con la gallardía y la energía necesarias para defender los valores de la patria".

L'energia i el coratge no l'han pas abandonat des de llavors. Senzillament, Tebas ha trobat mitjans més civilitzats -el futbol i el dret esportiu- per expressar el seu ferotge patriotisme i la seva intensa ambició. En un país atrapat pels tabús polítics del passat, el futbol ha donat molt camp per córrer als exclosos. Tebas treballa amb les esquenes cobertes per l'Estat i segur que això ajuda a fer-lo sentir prou segur per barallar-se amb Villar i amb Cardenal i dir el que li sembla quan li sembla. 

Acostumat a tenir molts fronts oberts, des que va agafar les regnes de la LFP, Tebas ha sabut aprofitar la globalització per millorar el rendiment econòmic de la lliga. Va veure que els ingressos creixerien si s'adaptava a les necessitats dels espectadors de la Xina i de Sudamèrica i va canviar els horaris dels partits. Ara el futbol es juga quan el país està fent la migdiada o la digestió. Així es convoca el màxim de públic de tot el món i es treu tot el rendiment possible als drets de televisió. Això fa créixer el compte de resultats, però els clubs petits l'acusen de treballar només per als clubs grans.

Tot i que el Barça és un club gran, a Catalunya Tebas sempre estarà mal vist. Tan se val que defensés el Barça durant el cas Neymar o que es posés al costat de Messi, quan hisenda va portar-lo als tribunals. Faci el que faci, sempre estarà marcat per Fuerza Nueva i per l'imaginari que desperta el seu estil. Les declaracions que va fer després del Barça-Valencia comentant l'incident de l'ampolla d'aigua han donat peu a què el barcelonisme s'indignés a la catalanesca manera.

A les imatges és evident que, com diu Tebas, els jugadors del Barça fan comèdia, tirant-se a terra amb les mans al cap com si els l'haguessin obert la closca amb una pedra. Tot i així, les declaracions del president de la LPF també són pur teatre perquè es evident que només un pare irresponsable confiaria en els futbolistes per donar exemple als fills. La resolució del Comitè de Competició donant la raó a Tebas, ha servit perquè es parlés de conspiració contra el Barça. Hi ha gent que diu que el Barça està en el punt de mira i que acabarà com Convergència. Jo suposo que, a més, la questió és que amb aquest circ tothom hi guanya una milionada.