Arròs blanc i dues llaunes de tonyina. Aquest senzill àpat ha estat la base de la piràmide alimentaria de molts joves emancipats en pisos d’estudiants. Senzill, ràpid, i amb gran valor nutritiu, aquest plat no destaca per la seva espectacularitat; però en canvi és efectiu i útil en molts contextos.
Perquè, com en diversos àmbits de la vida, la realitat depèn del context. Si et segresten durant dos anys i mig i només t’alimenten amb crostes de pa, un plat d’arròs blanc i tonyina et semblarà, senzillament, una menja exquisida. A casa dels germans Roca, en canvi, l’àpat probablement sigui poc menys que un insult a les papil·les gustatives.
Al Camp Nou, ara per ara, ningú fa fàstics a un bon plat d’arròs. Després de passar-se mesos menjant engrunes, l’aficionat culer degusta per primer cop en molt de temps un àpat consistent. No és una paella o un risotto de ceps -aquelles receptes delicioses que vam degustar ja fa una dècada semblen irrepetibles- però com a mínim ens omple la panxa. Feia temps que no passava.