Una de les proves més difícils per a qualsevol diari és acomiadar una persona en portada, fer-li el funeral. Cal d’explicar sense pedanteria ni escàndol per què el personatge mort és a la primera pàgina, amb tot aquell impacte que representa fer present una absència dolorosa, punyent, colpidora, que recorda a tothom el seu horitzó inevitable. No és un enterrament. Al contrari. Pot ser una celebració. Mostra allò que la persona traspassada ens deixa —l’herència de la seva vida—perquè un diari és un artefacte per a vius, no per a morts. La desaparició d’algú angoixa, entristeix, commou. És fàcil ultrapassar la frontera de la cursileria, el sensacionalisme, la falsa solemnitat, la superficialitat, les llàgrimes de cocodril… La tasca s’agreuja si les circumstàncies de la mort són penoses.

La fotografia és qui s’encarrega de portar el pes de tota la representació. El diari se la juga en la que se’n podria dir l’última imatge. Avui és la mort de l’esquiadora Blanca Fernández Ochoa la que posa a prova les portades.

Li llueix a l’ABC el seu estil de portada pòster. Ha triat una fotografia excel·lent, on se la veu en el seu gran moment: la primera dona espanyola a aconseguir una medalla en uns Jocs Olímpics d'Hivern, el bronze en la prova d’eslàlom a les pistes de Meribel, a Albertville 1992. “L’esport no podia ser tan roí amb mi”, va dir llavors, tot traient-se l’espina de quatre anys abans, als Jocs de Calgary, on una caiguda a la segona mànega li va arrabassar l’or que tothom donava per fet. La imatge del tabloide monàrquic li fa més justícia que cap. Dedicada a l’esquí professional des que tenia onze anys, va lluitar i se’n va sortir. El País i La Razón també publiquen la foto del 1992, amb la medalla i una magnífica rialla. El Periódico s’hi afegeix d’una altra manera: en tria una del 2012 en unes pistes d’esquí d’Andorra, amb un somriure més contingut, melancòlic.

El contrast és fort entre aquests diaris i El Mundo i La Vanguardia. El diari madrileny publica una foto del seu fill, d’esquena, que plora assegut en un banc de pedra, el cap amagat entre els braços. Calia interpretar aquest moment íntim de dolor com un gest privat, encara que es manifestés davant de tothom, i preservar-lo. És una imatge intensa però que, al capdavall, no diu res de Blanca Fernández Ochoa, ni de la seva vida de lluites, l’esportiva de llavors i la personal dels seus últims anys. La Vanguardia publica una imatge tècnica, freda, llunyana: el moment que entren —o retiren— el cadàver, dins d’un sac mortuori, d’un helicòpter.

Desconcertant. Si volien informar d’aquesta mort com una notícia més de successos, d’acord. En són ben lliures. Però a la Blanca Fernández Ochoa que mereixia portada, a l’esquiadora batalladora, a la del somriure que va captivar un país, a la pionera que va obrir camí a una generació d'esportistes… a aquesta Blanca li han fet un funeral de quarta categoria en portada. Llàstima.

ABC

EP

LR

EPC

EM

LV

ARA

EPA

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat