13 d'agost de 2017. Camp Nou. El Barça viu un dels estius més convulsos de la història del club però no té temps per lamentacions. Rep el Reial Madrid –el vigent campió de Lliga i Champions– en un partit corresponent a l'anada de la Supercopa d'Espanya. Ho fa sense Neymar, que acaba de marxar al PSG, i també sense Luis Enrique. El Clàssic que suposa l'estrena d'Ernesto Valverde, però, acaba amb final tràgic. Els blancs esclafen el Barça per 1-3 amb gols de Gerard Piqué en pròpia porteria, Cristiano Ronaldo i un Marco Asensio que sembla predestinat a marcar època. La tornada, amb una nova diana del mallorquí, no només és una derrota, també és una humiliació que enfonsa els ànims del barcelonisme. És la primera vegada en tota la dècada que el tradicional pessimisme culer i català està més que justificat.
29 d'abril de 2018. Riazor. Vuit mesos després d'aquella catastròfica desfeta al Camp Nou, el Barça guanya la seva vint-i-cinquena Lliga al feu del Deportivo de la Corunya, on s'imposa per 2 a 4 amb un hat-trick de Leo Messi. L'equip acabaria el curs amb 17 punts més que l'etern rival i només una derrota al caseller, signada al Ciutat de València quan el campionat ja estava sentenciat i amb la inestimable col·laboració de Yerry Mina.
EFE
La consecució del títol s'explica a partir d'una premissa senzilla: Valverde transforma el Barça en una roca tosca i poc atractiva però extremadament contundent. I el vèrtex més afilat d'aquesta roca és Paulinho, un futbolista de cresta mohicana que havia arribat de la lliga xinesa i que, incomprensiblement, era l'alternativa de la secretaria tècnica al fitxatge de l'inabastable Marco Verratti.
L'art de ser pragmàtic
No cal enganyar-se. Durant aquell curs, el joc de l'equip de Valverde va ser poc vistós i, en moltíssimes fases de partit, simplement avorrit. El partit més paradigmàtic d'aquesta era probablement és el Leganés-Barça de la jornada 12, un duel que els blaugrana s'acabarien enduent amb dues dianes de rebot de Luis Suárez i una última, al minut 90, de Paulinho. Busquin els highlights a YouTube i rememoraran el gol més lleig de la història del club. Messi xuta des de la banda esquerra de l'àrea petita, dos jugadors el bloquegen, cau a terra, fa una assistència involuntària amb la part interna del genoll i el migcampista brasiler, entre una munió de cames, aconsegueix filtrar la seva bota de ferro per signar el 0-3.
Aquesta seria la tònica recurrent durant tota la temporada. Sense Ousmane Dembélé, que vivia la seva primera gran lesió a can Barça, i tampoc sense Philippe Coutinho, que hauria d'esperar al mercat d'hivern per aterrar al Camp Nou, Valverde va apostar per un sòlid 4-4-2 en el qual Paulinho exercia de punta de llança. El tècnic, que fins aleshores només havia entrenat equips d'aspiracions menys ambicioses, en va tenir prou. I el l brasiler, penetrant l'àrea com una locomotora, va respondre mullant contra conjunts com el Getafe, l'Eibar, l'Athletic Club i el Leganés, entre d'altres.
EFE
Era el Barça més limitat tècnicament de la història recent del club –alguns diran que en fase de reconstrucció i no de malbaratament– on homes com André Gomes, Aleix Vidal, Paco Alcácer o Denis Suárez gaudien d'oportunitats constantment. Les seves poques dianes, però, sumades a la infal·lible regularitat golejadora de Leo Messi i Luis Suárez i a la contundència d'un creixent Marc-André Ter Stegen, van ser suficients per guanyar 28 dels 38 partits de Lliga i, conseqüentment, alçar el títol. A Europa, és clar, la recepta no va funcionar i el ridícul de l'Olímpic de Roma va ser majúscul.
Un lloc a la memòria
Diuen que només el pas del temps permet posar en perspectiva les gestes de temps remots, però ara, dos anys després de guanyar la vint-i-cinquena Lliga, la indiferència que desperta el primer Barça de Valverde és tan o més gran que la que generava en aquell moment. Que l'entrenador extremeny va convertir un conjunt abatut en un de guanyador és innegable i aquest mèrit no li traurà ningú, però més enllà d'aquest fet, és fàcil preguntar-se quin record ens deixa aquell campionat. L'única victòria de pes va tenir lloc al Bernabéu (0-3), però aquesta, degut a la inqüestionable connexió entre Barcelona i Madrid, va quedar esborrada del mapa quan els de Zinedine Zidane van aixecar la seva tercera Champions consecutiva.
Aquell equip equip fou tan oblidable que fins i tot el seu màxim exponent, José Paulo Bezerra Maciel Júnior 'Paulinho', acabaria tornant a la Xina el següent estiu en una operació que serviria com a metàfora de la temporada: estranya, efímera i impròpia d'un club com el Barça.