El repte de la CUP a les eleccions municipals de Barcelona probablement sigui faraònic: recuperar la representació a l'Ajuntament perduda fa quatre anys. I per això fa mesos que hi treballen, des del setembre que van presentar la cap de llista Basha Changue (Barcelona, 1984), que ja fa de diputada al Parlament. El reclam electoral? Que són l'única força "netament independentista i anticapitalista" davant les "renúncies" de la resta de candidats. Però en aquesta entrevista amb ElNacional.cat també aborda molts altres conflictes, des de la pugna pel dret a l'habitatge fins al racisme institucional. I també la necessitat de revisar la memòria colonial catalana per "no copiar les formes de l'Estat espanyol".

BASHA CHANGUE segona / Foto: Montse Giralt
Foto: Montse Giralt

Per què la CUP ha de tornar a Barcelona?  
Perquè ja hem vist què passa quan no hi som. El que hem detectat, sobretot a l'última legislatura, és un viratge a la dreta de totes les polítiques del ple municipal amb aquesta presència del PSC, liderant polítiques de seguretat i de promoció econòmica, deixant-se el socialisme pel camí. I, per tant, per frenar aquesta dèria és important que hi hagi una força al ple netament anticapitalista i independentista.  

Fa quatre anys van perdre la representació. S'ha fet una anàlisi de què va fallar?  
Sí, evidentment, i el primer és l'autocrítica. Per una banda a nivell intern i per una altra banda anàlisi de context.  En aquest cas, en aquesta campanya, vam anunciar la candidatura molt abans que l'anterior vegada, i sobretot durant els mesos previs ens hem dedicat molt a enfortir aquelles relacions amb els moviments socials i amb els teixits veïnals, dels quals nosaltres també formem part. D'aquí el sentit de la campanya: la Barcelona que lluita,  posant el cos per garantir drets.  

Si tenen influència, com la faran servir?  
Per anteposar els interessos i les necessitats de les veïnes als interessos dels lobbies de la ciutat, que és qui està governant. Veiem que tant el Consorci de Turisme, com Barcelona Global, com el gremi de restauració, són qui estan dictant les polítiques que surten aprovades des del consistori. Volem posar fi a aquesta catifa vermella cap a les elits de la ciutat. Per tant, la nostra presència ha de ser un tallafoc de les polítiques de despossessió dels barcelonins i barcelonines. És la nostra màxima prioritat.  

I creu que Colau ha posat catifa vermella els lobbies?  
Ha acabat fent-ho. Estant-hi més d'acord o menys, però hi ha hagut una voluntat d'acontentar tothom, cosa que és impossible quan estem en una situació econòmicament, ecològicament i socialment tan crítica. En una situació com aquesta no existeixen mitges tintes. O defenses les veïnes o defenses els lobbies de la ciutat, perquè els lobbies se sostenen de l'explotació dels veïns i veïnes, del seu empobriment. Intentant fer això, el que acabes fent és enfocar totes les polítiques econòmiques al turisme, generant feines precàries, sense limitació de preus dels lloguers, confrontant tímidament els voltors que tenen tantíssim a veure amb la situació de l'habitatge. Aquesta timidesa a l'hora de confrontar els poders econòmics acaba perjudicant les veïnes.  

Creu que durant aquests vuit anys s'ha perdut allò que representava?  
Sí. Jo com a militant, que des de fa uns anys també estic a la institució, veig la importància de no deslligar-te mai del carrer. Perquè això és el que et fa tenir els peus a terra, saber com aterren i quin impacte tenen les polítiques que tu defenses a la institució. Si perds aquesta connexió, ho perds tot. Perquè a la institució tot està dissenyat per mantenir el statu quo. És un huracà que se t'emporta si no tens una bona àncora fora.

I els seus vots poden servir per investir un alcalde?  
Els nostres vots, com a qualsevol ajuntament i com els de qualsevol regidor, haurien de servir per investir un alcalde.  

"Colau ha acabat posant catifa vermella als lobbies que dicten les polítiques"

BASHA CHANGUE tercera / Foto: Montse Giralt
Foto: Montse Giralt

No sempre s'ha vist aquesta predisposició...
Tal i com funcionen els ajuntaments, no hi ha possibilitat de no escollir un alcalde. No és com al Parlament que pots abstenir-te...

I estan disposats a negociar?
Depèn. Per fer què? No és amb qui, és per fer què.  

Per exemple, Trias està descartat.  
Trias està descartat i el PSC també, perquè la dreta està descartada. 

Però Colau i Maragall no?  
Doncs depèn. Si tornen a centrar-se en una política netament d'esquerres i el nostre projecte pot convergir, podríem arribar a tenir aquesta conversa. Però tampoc és el que estem veient. Ni en les seves campanyes, ni res. Quan veiem l'alcaldessa anant a un esmorzar amb el gremi de restauració, agraint tota la feina feta durant els últims anys, quan precisament han actuat de lobby... Ens costa veure on estan les seves lleialtats. De la mateixa manera que quan escoltem a Marc Serra dir que els fons voltor són un agent a la ciutat, posem en dubte quins són els seus compromisos. O quan veiem Janet Sanz intentant desdir-se d'allò que va defensar el 2018 amb les set terminals de creuers. No es trasllada el discurs als fets i això ens allunya.

I quines mesures concretes s'haurien de posar damunt la taula perquè la CUP participés de la governabilitat?  
Primer de tot, garantir que Barcelona torna a exercir la seva capitalitat, com a capital del país, dels Països Catalans, i concebre-la des d'aquesta perspectiva. Si hi ha un element imprescindible per nosaltres és treure la ciutat d'aquest intercanvi de cromos que es porten entre el Govern de la Generalitat, el govern de l'Estat i l'Ajuntament de Barcelona. Això s'ha d'acabar, perquè no té cap altre objectiu que apaivagar el conflicte de llibertat nacional. És la primera qüestió per poder-nos seure a tenir qualsevol conversa. 

I després?
Lligat a això hi ha la garantia dels drets dels barcelonins i les barcelonines. Això passa, evidentment, per una agenda social, que parli de serveis públics, de garantia de drets fonamentals. I això ens porta a un model de ciutat amb tota la seva amplitud. Perquè tant la concepció de Barcelona com a capital dels Països Catalans com posar al centre les necessitats de les veïnes marca clarament un camí de confrontació amb l'Estat i amb qualsevol marc legislatiu que no sigui garantia de drets per la població.  

I la CUP de Barcelona entraria a formar part d'un govern municipal? Assumir responsabilitats com s'ha fet a Sant Cugat o Tarragona.
Depèn del context. Hi ha unes condicions mínimes per poder començar a tenir una conversa d'aquestes característiques. I així com fem en altres ajuntaments, cada localitat té les seves especificitats i els seus contextos concrets. Les correlacions de forces  que més facin possible el desplegament del nostre programa, del nostre model de ciutat, seran un bon inici de conversa. Fins que no veiem elements que apropin aquest escenari, es fa difícil de dir.  

 

 

Parlem una mica de polítiques concretes. Des de la CUP han dit que les superilles són "classistes".  Per què i quin model alternatiu proposen?  
Nosaltres diem que són una bona idea sobre el paper, perquè pacificar la ciutat és una necessitat urgentíssima. Tot el que impliqui treure-li espai al vehicle privat perquè els guanyin les veïnes és una bona idea. Ara bé, les superilles per elles mateixes no són una solució màgica. Perquè no han anat acompanyades de mesures de limitació de preus, que evitin la gentrificació, ni d'una garantia de no privatització d'aquell espai públic. El que hem obtingut són zones especificades, que són més atractives i encareixen els preus. I una altra cosa és on s'han fet. Això s'ha de fer en barris que estan més massificats, on els habitatges són més petits. Les superilles han generat uns petits oasis en zones concretes de la ciutat i el resultat no ha estat guanyar qualitat de vida. El resum és: superilles sí, però així no. Tal com s'han fet acaben sent una mesura classista.

S'ha fet una mica a correcuita i amb una visió que no surt de l'Eixample?
Clar, perquè al final el model de ciutat que defensen la resta de forces polítiques, que amb matisos és el mateix, és aquesta ciutat aparador, enfocada a ser consumida i enfocada cap a fora. L'urbanisme de Barcelona s'ha pensat dins d'aquesta lògica. Ho veiem molt clarament amb apostes com la Copa Amèrica. És inconcebible en una situació de triple crisi.

També parlen de decreixement turístic. Deixar de celebrar el Mobile, la Copa Amèrica...  Com li explicaria això a les veïnes de Barcelona que viuen del turisme o d'una economia molt dependent del turisme perquè no s'espantin?  
Que tot està per guanyar. Si existeixen veïnes de Barcelona que viuen del turisme, que ja és dubtós, hauríem de mirar de què estem parlant. El turisme ara mateix genera feines precàries en què la mitjana de sou són uns 1.350 euros. Està molt clar que les persones que treballen en la indústria turística, o no viuen a la ciutat o viuen en condicions no dignes. Perquè els sous no es corresponen amb els costos de vida a la ciutat. Hem de pensar quina mena de feines genera. Hem de pensar qui s'emporta aquests beneficis. També veiem com els hubs tecnològics ens porten treballadors que venen a viure durant un temps a la ciutat amb sous internacionals. Això encareix la resta de l'habitatge. Continuar alimentant això és caminar cap a l'autoextinció. Pa per avui i gana per demà. És insostenible, no només per una qüestió econòmica, sinó també per una qüestió ambiental.  

"L'Ajuntament pot expropiar pisos buits i hauria d'estar explorant-ho"

BASHA CHANGUE quarta / Foto: Montse Giralt
Foto: Montse Giralt

Decreixement turístic, d'acord. Per què se substitueix? Com es reorienta l'economia de la ciutat?  
Se substitueix per una diversificació econòmica. No estem generant indústries de producció que abasteixin les necessitats de la ciutat. Podem parlar d'indústria de reciclatge de metalls. Podem parlar de petites i mitjanes empreses de producció tant a Besòs com a Zona Franca. Podem parlar agricultura i ramaderia entenent Barcelona no només com a una localitat aïllada. Hi ha moltíssimes formes d'autoabastir-nos, també a través de l'economia circular. No només entenent que les produccions s'han d'exportar i totes les necessitats s'han d'importar, perquè aquí som una ciutat orientada específicament als serveis. Evidentment no parlem d'un canvi d'un dia per l'altre. Aquesta diversificació s'ha de basar en la planificació. Durant la pandèmia es va posar molt en evidència, que no tenim ni quatre màquines per cosir mascaretes. A nivell d'alimentació el mateix. Les altres forces polítiques no defensen això. Només parlen de creixement, creixement i creixement.

Habitage. Barcelona és la ciutat més cara de tot l'Estat. Com es blinda o garanteix aquest dret?
El primer de tot és deixar d'entendre l'habitatge com un bé de mercat. Aquesta premissa és important per desplegar polítiques d'habitatge, que en són moltes. No parlem només de construir pisos o d'augmentar el parc públic d'habitatge, que és cabdal. També parlem primer de qui té accés al parc públic d'habitatge. Si les persones més vulnerables no hi tenen accés, tampoc estem solucionant el problema. I parlem també del manteniment del propi habitatge. Que un cop siguis dins, no estiguis exposat a extorsions de fons voltors o grans tenidors. Garantir el dret a l'habitatge implica una mirada molt transversal.

Què es pot fer des de l'Ajuntament que no es fa?
Des de l'Ajuntament de Barcelona es poden fer aliances a nivell de país per contenir preus, recuperant la llei de contenció de rendes. Però també es pot incentivar molt més el recàrrec del 50% de l'IBI pels pisos que estiguin buits. I dues coses més que es poden fer proactivament. Una, sancionar els grans tenidors i fons voltors que no ofereixin lloguer social abans del desnonament. I segona, explorar el marc de la llei d'habitatge de 2007. L'expropiació està permesa en aquella llei, en un supòsit com l'ús social . L'Ajuntament té la potestat d'expropiar durant un temps pisos que no estiguin complint aquesta funció social. I els serveis jurídics haurien d'estar explorant fins a quin punt es pot recuperar habitatge. Exprimir la norma que tenim ara fins al final és de mínims. La nostra proposta sempre serà transgredir aquest límit.

 

 

També veiem que davant qualsevol mínim intent de canvi hi ha poders que s'activen i maniobren als tribunals.
Per això la confrontació és la via. No hi ha una altra via. Quan els comuns ens diuen que tenen 44 querelles... Doncs molt ben posades estan. I més n'hi hauria d'haver, perquè això vol dir que t'estan posant querelles per defensar el dret a habitatge. N'hi hauria d'haver 44.000. Tu no pots anar als fons voltors i dir: "Ai, si us plau, deixeu-nos de desnonar". Llavors, amb la legalitat vigent a la mà, hi ha moltes eines encara que es poden explorar.

Inseguretat.  És un fenomen real o és un relat creat?  
Hi ha un relat interessat. Però també és cert que, en èpoques de crisi, aquesta mena de relats sempre sorgeixen per part dels poders. I té molt a veure també amb l'intent de despolitització comunitària. Quan tu tens comunitats fortes, cohesionades i que s'autoorganitzen, hi ha relats que no agafen. És més fàcil pensar "tinc por perquè hi ha un home dormint al portal" que pensar "el que jo vull és que no hi hagi ningú dormint al carrer". No vull que ningú tingui la inseguretat de no tenir un sostre, la inseguretat d'haver de delinquir per poder menjar. Hi ha molta part de la delinqüència que té a veure amb la supervivència i subsistència diària. Anem a l'arrel de les coses. Delegar la seguretat ciutadana a la policia ens allunya de comunitats fortes i sanes.

No passa per augmentar els agents.
La major presència policial, les càmeres de videovigilància, tota aquesta mena de polítiques securitàries, signifiquen directament inseguretat per una part de la població. Les persones que no som blanques no confiem en la policia. Perquè són el braç executor del racisme institucional. Estàs exposada que se't criminalitzi, se't persegueixi...

Vostè, com a persona no blanca, no confia en l'actual Guàrdia Urbana? 
Evidentment que no. Les dades així ens ho diuen. L'últim informe de SOS Racisme parlava que gairebé un 70% de les denúncies que tenen per agressió i violència policial són de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Aquí hi ha dues coses. Per una banda, quan van entrar els comuns el 2015, van parlar de desfer la Brimo de la Guàrdia Urbana. Vuit anys després encara existeix. I van fer una formació antirracista per tot el cos de la Guàrdia Urbana. Però des del 2017, els informes de SOS Racisme no han variat el més mínim. I tampoc s'ha volgut confrontar. Des del moviment antirracista ens hem reunit amb l'Ajuntament de Barcelona i ells ens parlaven dels lobbies de la Guàrdia Urbana. I han decidit continuar les seves polítiques. Ens és igual que la ciutat estigui plena de cartells de "Barcelona antirracista" si la Guàrdia Urbana continua perseguint manters o l'alcaldessa continua validant el senyor Batlle quan parla de la "cultura de la navalla importada". Deixa clara quina és la perspectiva de l'Ajuntament. La seva credibilitat cau pel seu propi pes. 

"ERC i Junts han abandonat la defensa de l'alliberament nacional a Barcelona"

BASHA CHANGUE cinquena / Foto: Montse Giralt
Foto: Montse Giralt

I part d'aquest relat és culpa de com s'ha gestionat la seguretat des d'un govern que es diu d'esquerres,  però que dona la regidoria de seguretat al senyor Batlle?
Té molt a veure amb quines batalles volem donar i quin és l'objectiu polític que hi ha darrere. L'Ajuntament s'ha desentès completament de garantir una seguretat i es veu molt clarament quan deleguen, precisament en el senyor Batlle.  Però és una qüestió més profunda, perquè quan diem que la policia és el braç executor del racisme institucional, no ens circumscrivim només a Barcelona. És una condició de totes les policies de tot el món. Per confrontar això necessites polítiques valentes i que les teves lleialtats estiguin molt clares.

Quin embolic quan va parlar de revisar algunes tradicions catalanes... Hi ha més coses de les que va dir que s'haurien de revisar?
Fa molts anys que parlo de memòria històrica. Fa molts anys la generació dels nostres pares, les nostres tietes, ja estaven parlant d'aquesta qüestió. Perquè som filles d'aquesta situació colonial i per tant, en el meu cas, des de la comunitat guineana, és una cosa que sempre hem posat damunt de la taula. Fa anys que reclamem la revisió de la memòria històrica catalana. I ho fem des de l'amor profund que tenim a la nostra terra. No podem copiar les formes que té l'Estat espanyol i amagar la nostra història. Cal revisar tot allò que necessiti revisar-se i mantenir aquesta memòria en els llocs on cal.

Algun exemple?
No podem tenir a la Diagonal amb Bruc l'estàtua de la palangana, d'un nen fent servir una nena de mascota. El general Prim va ser un repressor dels moviments d'alliberament de les persones esclavitzades, i li tenim una estàtua ben posada. El Moll de la Fusta no té ni una sola placa que digui de quina fusta estem parlant, perquè és fusta espoliada de Guinea. No és una qüestió del passat, és una qüestió que aquestes estructures avui encara estan renovades amb la llei d'estrangeria i els centres d'internament.  

 

 

Parlem de llengua. Proposen crear una regidoria de llengua catalana. Per fer què?  
Per una banda, per gestionar el Consorci de la Normalització Lingüística. Que no passi com ara, que tenim moltíssimes persones en llista d'espera perquè no hi ha prou docents. La regidoria de la llengua s'ha d'ocupar, efectivament, que l'aprenentatge de la llengua sigui una realitat i que per recursos no sigui. Però també proposem que pugui vehicular acusacions per presentar-se com a acusació particular quan hi hagi vulneració dels drets lingüístics. La nostra llengua està en perill i l'Ajuntament de Barcelona no pot permetre's posar-se de perfil.  

En els seus cartells de campanya parlen d'una Barcelona "que bategui en català". Ara no batega en català, o ho fa en castellà i fins i tot en anglès? 
Sí, sí, sí. Tribatega ara mateix. És aquest menysteniment d'una llengua que està cada cop més minoritzada. I amb l'excusa de projectar la ciutat internacionalment s'està substituint una llengua comuna i de cohesió pel castellà i per l'anglès sense cap mena d'escrúpol. La defensa aferrissada del català ha de ser una prioritat de l'Ajuntament de Barcelona.

Abans em parlava d'una Barcelona que exerceixi de capital del país i dels Països Catalans. Com es confronta amb l'Estat des de l'Ajuntament? 
Per nosaltres és importantíssim la xarxa de ciutats dels Països Catalans com a estructura de contrapoder, en el mateix sentit que fa quatre anys vam fer l'Assemblea d'Electes. És a dir, pensar-nos fora de les mans estatals. Al final, tant el Parlament com els ajuntaments no deixen de ser estructures de l'Estat espanyol. Les estructures de contrapoder són importantíssimes. I des d'aquestes lògiques de tenir un peu a la institució i un peu al carrer nosaltres pensem aquest embat i aquesta confrontació amb l'Estat. Perquè des de dins la institució només és difícil. 

Fa quatre anys els va penalitzar la divisió del camp independentista. Tem que aquest diumenge sigui el vot útil?
La qüestió és quin és el projecte anticapitalista i netament independentista que hi ha ara mateix com a opció a l'alcaldia de Barcelona. És que no n'hi ha cap més. Tota la resta de forces defensen el mateix model. I això inclou la desentesa de Barcelona com a ciutat del país i la desentesa d'un projecte independentista per a la ciutat de Barcelona. Cap força política té un projecte independentista per a la ciutat de Barcelona. I això és un fet.  

Ni Esquerra ni Junts?  
Ni Esquerra ni Junts. Clarament Junts, i amb declaracions explícites, ha renunciat a entendre Barcelona com un actor important dins del procés d'alliberament nacional. No sabem exactament com casa això amb l'estratègia nacional de Junts. Estem al·lucinant de com hi han renunciat. I en el cas d'Esquerra el que veiem és una diferència. Tenen un discurs que diuen que són independentistes, però després fan negoci amb el Port, amb els Jocs Olímpics o aproven els pressupostos de l'Estat sense res a canvi, venent-se el territori. Tots són projectes de l'Estat que ells faciliten. Estem bastant sorpresos d'aquest abandonament de la defensa de l'alliberament nacional per part de les altres dues forces que suposadament són independentistes. I dic "suposadament" perquè ho són de viva veu, però en cap cas ho són amb fets, polítiques i projectes concrets en els seus programes i declaracions.  

 

 

Per acabar, una petita provocació. Volen arribar a tots els barris, però a les últimes eleccions van arribar sobretot als barris de la zona alta.
Quan parlàvem abans de fer autocrítica també és un dels elements. És evident que el votant de la CUP és un perfil concret que no és precisament el perfil de classes populars que nosaltres diem interpel·lar. I això s'ha de revertir molt clarament. Crec que això té a veure, no tant amb la interpel·lació dels barris, sinó més aviat amb una qüestió de discurs. Nosaltres parlem de vegades d'una forma que costa d'entendre. Podem parlar de la "pauperització de la classe treballadora" o podem dir que "per molt que treballis no arribaràs al final de mes". Però també hi ha altres elements, com un intent d'invisibilització de la CUP a nivell mediàtic. Perquè hi ha un pla d'apaivagament del conflicte.