El fet que els assessors de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz determinessin que la campanya del 23-J es plantejaria com un tour de force de l’esquerra contra el feixisme ha configurat el bot salvavides ideal per a la CUP i el seu candidat. En efecte, Albert Botran i els cupaires poden reclamar amb justícia que, en això de la lluita antifa, són pioners i uns putos cracs (a l’hora de pressionar l’esquerrovergència per arribar a la secessió d’Espanya també deien ser la gent més adequada, però ja tal). A la passada legislatura, la CUP va fer el salt a Madrit per primera vegada en la seva història i de la feina de Mireia Vehí i del mateix Botran al Congreso en sabem poca cosa, més enllà d’haver-nos jurat que serien ingovernables davant d’Espanya i d’haver-ho traduït només a la manera Joan Tardà; a saber, adreçant-se als diputats en català perquè la Batet de torn talli micròfons i puguis plorar una estona.
Resulta per tant prou lògic que només el 61% dels militants de la CUP aprovés repetir l’experiment del 2019, ara amb un alehop de candidats propi de la vella política, però prou astut si ens fixem en el canvi de paradigma dels lideratges dins l’esquerra espanyola. Perquè, amb el seu veto a Irene Montero, Yolanda Díaz també ha provocat un viratge general al centre i la configuració d’una esquerra molt més cuqui i suau en les formes. En aquest sentit, Botran és l’home perfecte a l’hora d’afrontar una campanya d’idees dures contra el PP i Vox però amb una tonalitat de veu tan agradable que encisaria fins i tot una agrupació de sogres convergents. Aquest fet, i la possibilitat que alguns abstencionistes o indecisos del món indepe decideixin castigar Junts i Esquerra per la seva desunió constant al Parlament, podria fer que la CUP mantingui resultats o, fins i tot, els pugui millorar.
La CUP es planteja el seu retorn a la capital espanyola amb arguments de peix al cove, per molta retòrica que hi posin, i agafarà l’AVE amb la mateixa inèrcia que molts convergents
Dit això: què collons hi ha de fer la CUP, a la capital del regne? La resposta del candidat, com va dir al nostre estimat Jofre Llombart, es resumeix en ser més d’esquerres que la penya que es defineix així i en seguir amb la matraca de l’autodeterminació de la tribu al Congreso (fins i tot contra la voluntat d’Esquerra de rebaixar el conflicte nacional amb aquesta pamema anomenada taula de diàleg). Tot això podria ser cert a nivell programàtic, palesant així que els cupaires són dels escassos polítics que mantenen un lligam genuí amb l’1-O, però és igualment ver que, d’ençà del 2017, el partit ha mantingut aquesta retòrica per dissimular la seva complaença i inacció contra el processisme. Dic que els cupaires encara tenen la força del referèndum a la closca, però aquí també hi ha matisos: el mateix Botran encara compra la tesi de plantejar una nova votació amb el beneplàcit espanyol.
Per això també sobta que el candidat i companyia continuïn fent una esmena total al bipartidisme espanyol, insistint que el PSOE s’assembla molt al PP en afers com la lluita pel canvi climàtic o la plurinacionalitat estatal. Ho dic perquè la CUP critica molt el processisme, però el seu candidat encara va repetint la idea típicament masista segons la qual un 70-80% dels catalans vol decidir el futur polític de la nació en un referèndum. No crec que Botran cregui possible convèncer el PP o Vox de convocar-lo, amb la qual cosa deu opinar (encara que sigui en secret, com tots els indepes) que l’única forma d’aconseguir-ho és pressionar Sánchez amb un caixa o faixa que pugui salvar-li la investidura. Comptat i debatut, la CUP es planteja el seu retorn a la capital espanyola amb arguments de peix al cove, per molta retòrica que hi posin, i agafarà l’AVE amb la mateixa inèrcia que molts convergents.
En el fons, Botran i la CUP han estat ben hàbils en l’art d’esprémer l’ambigüitat independentista dels últims anys. Són crítics amb el processisme, però encara esperen que el PSOE cedeixi en l’àmbit plurinacional; diuen que no tenen cap interès a canviar Espanya però, ja que hi som, pretenen ser garantia que l’Estat no retrocedeixi en drets i que Europa sigui una miqueta menys feixista. Els cupaires poden estar contents perquè, en l’àmbit dels catalans al Congreso, ni Duran i Lleida fou capaç d’ordir tantes cabrioles argumentals i sortir-ne indemne. Si segueixen així, Botran acabarà trobant-se tan còmode a la capital espanyola com la seva companya de viatge a la candidatura de la CUP. Perquè a Madrit, potser per allò del cosmopolitisme castís i de les canyetes amb una tapa gratis (que ja et serveix per acabar sopat i ben tip de truita), tothom n’acaba sortint molt més governable.