Plou com si s'hagués d'acabar el món a Sabadell, però l'única cosa que de moment sembla no acabar-se és l'espera per l'inici del míting del Partit Popular. Quan passen ja tres minuts de les vuit, la cap de premsa ens informa que Cuca Gamarra fa tard per culpa del mal temps, però que arribarà. "Sort que no ve amb Rodalies, sinó l'acte el faríem l'any que ve", diu de conya un periodista que també amb ironia, espero, m'afirma que és de Terrassa però que s'ha vacunat per venir a Sabadell abans de sortir de casa. Les persones que fan temps al bar de l'hotel Catalonia Verdi no sé si són de Terrassa o de Sabadell, però sé que només parlen d'una cosa: Pedro Sánchez.
De fet, qualsevol dels turistes xinesos que omple la recepció s'enduria una grata decepció si sabés que el candidat a qui tota aquesta gent votarà no és aquest Sánchez tan popular, sinó un tal Alejandro Fernández que ningú no anomena. Parlant de decepcions, jo també me n'he endut una en constatar que malgrat la pluja, cap dels assistents al míting ha arribat amb una barra de pa clavada al paraigua, com és tradició a la ciutat, potser perquè no és el mateix reunir-se amb una colla de populars a Sabadell que anar a una reunió del que coneixem popularment com la Colla de Sabadell. Si al Casino dels Senyors on es trobaven els segons hi havia una frase escrita a la paret que deia "Estem voltats de pocavergonyes", a l'hotel on es reuneixen els primers n'hi podria haver una on es llegís que estem voltats de fachalecos.
A ben pocs minuts d'aquí l'any que ve farà cent anys que Francesc Trabal va obrir la finestra d'una casa al carrer d'en Font i va llençar pel balcó el seu primer llibre. El motiu d'això era ben senzill: uns quants dies abans, la revista La Academia Calasancia havia anunciat la creació de l'editorial Edicions La Mirada i el llançament del seu primer volum, que es titulava L'any que ve. El llibre mostrava l'obsessió pel llenguatge d'aquella colla d'artistes i escriptors entre els quals hi havia també Joan Oliver o Armand Obiols, i en una de les vinyetes, per exemple, es veia dibuixada una oficina dels Ferrocarrils de la Generalitat plena d'objectes i dues persones. El text, a sota, deia que el vianant preguntava "És aquesta l'oficina d'objectes perduts?", però la persona encarregada de l'oficina, amablement, li responia que "No, aquesta és l'oficina d'objectes trobats".
L'acudit pot semblar absurd, però un segle més tard serviria per explicar el míting d'avui que amb un retard de trenta-cinc minuts ha començat fa una estona, per fi. És aquest el partit polític contra Sánchez? No, aquest és el partit polític contra Puigdemont, ja que si una de les veritats més curioses de Catalunya és el fet que cada dia hi ha més gent de Sabadell a tot arreu, una de les certeses més inesperades d'aquesta campanya electoral és adonar-se que cada dia hi ha més gent del PSOE a totes bandes, fins i tot entre els candidats del PP que duen escrit al cor allò de España, antes roja que rota, que en aquestes eleccions es tradueix per "Generalitat, abans socialista que dels de 'ho tornarem a fer". El que és deshonest és no dir-ho públicament ni voler-ho reconèixer, però, sobretot quan un fa un míting a una ciutat com Sabadell en la qual la literalitat de les paraules és un dogma.
Que l'acte se celebri a un hotel anomenat Verdi i no soni La traviata es pot acceptar, que l'hotel es trobi a l'avinguda Francesc Macià i cap dels assistents parli del president republicà com L'Avi és comprensible, però que Alejandro Fernández afirmi que vol guanyar les eleccions quan en realitat l'únic president a qui el PP votarà en una investidura és Salvador Illa, pel meu gust, és no ser fidel al sentit literal de les paraules. Tampoc és massa coherent dir que el 12 de maig va de votar "per tots els catalans", pels que pateixen per omplir el carro de la compra, pels autònoms, per les persones dependents, pels que han de suportar llistes d'espera a la sanitat o pels que viuen el malson de l'ocupació, però pel que sembla no pels catalanoparlants que estimen la seva llengua, ja que l'acte, malgrat ser a Sabadell, és íntegrament en castellà.
Desgraciadament, doncs, l'única cosa del míting que hauria enamorat a Francesc Trabal és la casualitat que les dues dones que parlen es diuen Cuca i només es diferencien per una cosa: Cuca Santos pronuncia 'Sabadell' i Cuca Gamarra diu 'Sabadél', igual com ho fa Manu Reyes, que no pronuncia el fonema /ll/ malgrat ser alcalde d'una ciutat que es diu Castelldefels. Tampoc sembla ser massa curós amb el llenguatge, per bé que gasta un sentit de l'humor digne de la Colla de Sabadell, per això presenta Alejandro Fernández com el nou president de la Generalitat. La realitat, però, és que entre els discursos de tots quatre l'únic nom de president que es repeteix fins a vint-i-set vegades és el del president d'Espanya. La dada parla com un llibre obert, ja que potser és cert que Alejandro Fernández és el candidat del PP, però si ens cenyim al sentit literal de la paraula, el candidat popular és Pedro Sánchez. I això, agradi o no, ho saben fins i tot a la Xina.