Tal dia com avui de l’any 1640, fa 382 anys, i en el context de la Guerra Hispanofrancesa (1635-1659), la Generalitat ordenava que Francesc Tamarit, diputat militar (equivalent a conseller d’Interior) viatgés a Perpinyà per avaluar els danys provocats per les tropes hispàniques de Felip IV a la ciutat. Segons les fonts documentals (la correspondència entre el Comú de Perpinyà i la Generalitat de Catalunya) i el posterior informe de Tamarit, l’artilleria hispànica havia bombardejat indiscriminadament objectius militars (els baluards ocupats per l’exèrcit francès) i civils (els edificis de la trama urbana) i havia provocat l’ensorrament total o parcial de 800 cases.
La massacre de Perpinyà era una altra prova que els hispànics practicaven l’estratègia de terra cremada a Catalunya. Des de l’inici de l’ocupació militar (1635) —amb el pretext de combatre els francesos al front sud—, els Tercios hispànics s’havien comportat a Catalunya com ho haurien fet en qualsevol país estranger. L’agressivitat que projectaven contra la població civil (en forma de robatoris, incendis, pallisses, violacions, amputacions i assassinats) va fabricar un escenari de violència generalitzada que desembocaria en el Corpus de Sang (7 de juny de 1640), punt d’inici de la revolució dels Segadors que conduiria a la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59).
Enric d’Aragó, nou virrei hispànic de Catalunya després de l’assassinat de Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, va tenir notícies —a través de la Generalitat— de la massacre de Perpinyà i, tot seguit a Tamarit, s’hi va desplaçar personalment. Segons les fonts documentals, va quedar fortament impressionat per l’estat en què havia quedat la capital del Rosselló, que fins llavors havia estat la segona ciutat de Catalunya en termes demogràfics i econòmics. La massacre era tan evident, i a la vegada tan innecessària, que Enric d’Aragó va cessar els capitans hispànics Geri de la Rena i Leonardo de Moles, màxims responsables del bombardeig de Perpinyà.