Tal dia com avui, fa 39 anys, Catalunya entrava en una nova etapa de la seva història. La tenebra de la dictadura franquista s'esqueixava i l'alba de la llibertat portava els primers raigs de claror. El govern espanyol dirigit per Suárez, pressionat pels esdeveniments que es produïen a Catalunya, decretava la restauració de la Generalitat, abolida pel règim franquista el 1938. El decret, reveladorament, s'anticipava a l'aprovació de la Constitució espanyola (1979).
Feia tres setmanes de la manifestació de la Diada a Barcelona, que havia concentrat més d'un milió de persones convocades al clam –ja mític– de "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". La més nombrosa de la història de Catalunya fins aquella data. Feia, també, tres mesos que s'havien celebrat les primeres eleccions al Congrés. A Catalunya havien guanyat clarament els partits que reivindicaven la recuperació de l'autogovern.
Tot es precipitava. I tres setmanes després –el 23 d'octubre– aterrava a Barcelona Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili; que en arribar a Palau per prendre possessió del càrrec es va adreçar a la gernació congregada a la plaça Sant Jaume amb el mític “Ja sóc aquí”. En aquells primers dies la Generalitat va actuar com una Mancomunitat. Després vindria l'aprovació de funcions –l'Estatut– i el traspàs gradual de competències.
L'ombra d'aquell procés, però, té noms i cognoms. En aquells dies, un sector important i nombrós del catalanisme polític i cultural va reivindicar una relació bilateral amb Espanya: Catalunya, Estat lliure associat. Com Baviera respecte a Alemanya. Però socialistes, centristes i populars ho van dinamitar. En ares d'una pretesa prudència que no aconseguia ocultar una fosca obediència. O traïdoria, parafrasejant Jordi Carbonell. I sempre ens quedarà el dubte de què hauria passat si no s'hagués malbaratat aquella oportunitat.