Tal dia com avui de l’any 1945, fa 76 anys, a Mèxic D.F., setze polítics republicans exiliats des de la conclusió de la Guerra Civil Espanyola (1939) constituïen un executiu que seria anomenat “el govern de l’esperança”. Aquest govern estaria presidit per José Giral Pereira (del partit Acción Republicana que havia creat i liderat l’expresident Manuel Azaña); i en la seva formació i composició hi van participar els catalans Miquel Santaló i Parvorell (Esquerra Republicana de Catalunya), que, amb anterioritat havia estat conseller primer de la Generalitat amb el primer govern Companys (1933-1934); i Lluís Nicolau d’Olwer (Acció Catalana Republicana), que amb anterioritat havia estat governador del Banc d’Espanya (1936-1939).
Aquell govern a l’exili es va formar en un context internacional extraordinari: la II Guerra Mundial (1939-1945) estava pràcticament conclosa, i la derrota dels règims nazi alemany, feixista italià i imperial japonès era un fet. No obstant això, el règim franquista espanyol, que havia col·laborat econòmicament i militarment amb alemanys i amb italians durant el conflicte mundial; continuava governant. A iniciativa del Partit Nacionalista Basc es va crear un govern republicà de concentració que pretenia deixar al marge les fortes divergències que havien presidit l’exili espanyol; i, al mateix temps, havia de constituir un organisme representatiu de la legitimitat republicana davant les institucions internacionals.
Per aquests motius aquell govern va ser anomenat “de l’esperança”: la comesa més urgent que s’imposaven els seus membres era convèncer i col·laborar amb les administracions dels països aliats (guanyadors del conflicte mundial) en el pla d’invasió d’Espanya i derrocament del règim franquista. No obstant això, el Partit Comunista d’Espanya (representat en aquell govern per Santiago Carrillo) va desenvolupar una estratègia de doble joc, que acabaria desvetllant -de nou- les grans diferències ideològiques i estratègiques que separaven els membres d’aquell executiu a l’exili. Incapaços de bastir una estratègia política conjunta i efectiva, el “govern de l’esperança” acabaria dissolt un any i mig més tard (26/01/1947).
Santaló i Nicolau d'Olwer