Tal dia com avui de l’any 1869, fa 153 anys, a La Riba (Alt Camp); naixia Isidre Gomà i Tomàs, que en el decurs de la seva vida cursaria la carrera eclesiàstica i seria bisbe de Tarassona (1927-1933) i cardenal primat de Toledo (1933-1940). Poc després de l’inici de la Guerra Civil espanyola (1936) es convertiria en la jerarquia eclesiàstica més poderosa del territori que havia quedat en poder dels rebels; en contraposició a monsenyor Vidal i Barraquer, cardenal-primat de Tarragona; que, simultàniament, seria la màxima jerarquia de l’Església en la zona republicana. Es dona la circumstància que Vidal i Barraquer també havia nascut a les comarques de Tarragona, amb tan sols una diferència d’uns mesos (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868).

Gomà i Tomàs va adquirir una extraordinària notorietat en aquell context de conflicte quan el desembre de 1936, el pontífex Pius XI el va nomenar enllaç entre el Vaticà i la Junta de Salamanca (el govern rebel). Però els capitostos colpistes havien nomenat Antonio Magaz, un furibund antibasquista i anticatalanista, ennoblit per Alfons XIII ambaixador del govern rebel a la Santa Seu; que havia proposat afusellar els religiosos bascos pel seu suport al govern basc del lehendakari Aguirre i al règim republicà. Després de diverses topades; Pius XI va evitar donar suport explícit al bàndol franquista; però va encarregar a Gomà i Tomàs la redacció d’una Carta colectiva de los obispos españoles que justificava el cop d’estat militar de 1936.

Gomà i Tomàs va redactar un esborrany que després de diverses consultes amb les jerarquies eclesiàstiques de la zona rebel, signarien quasi tots els bisbes dels dos bàndols en conflicte; excepte els de Tarragona, de Vitòria-Gasteiz, de Ciutadella de Menorca i d’Urgell (que ho faria a darrera hora i durament amenaçat). Però la publicació de la Carta colectiva de los obispos españoles que era una de les exigències de la Junta de Salamanca a les jerarquies eclesiàstiques espanyoles no va impedir que Magaz portés a terme els seus funestos propòsits. Després de l’ocupació franquista de Guipúscoa i de Biscaia (1937), grups de falangistes incontrolats procedents de Castella i d’Andalusia van assassinar dotzenes de capellans bascos.

Gomà i Tomàs, horroritzat, va exigir explicacions a la Junta de Burgos (que havia rellevat la de Salamanca). I va ser l’única autoritat eclesiàstica que va tenir el valor d’enfrontar-se personalment a Franco. Després d’aquells successos, les relacions entre Gomà i Tomàs i Franco van patir un important deteriorament. Un any després (22 d’agost de 1940), Gomà i Tomàs, que era l’únic cardenal primat de les Espanyes des de l’exili de Vidal i Barraquer (1936) moria: i tot i la categoria del finat, Franco declinava assistir al seu funeral. El setial cardenalici de Toledo seria ocupat per un altre bisbe català, Enric Pla i Deniel (Barcelona, 1876); que, reveladorament, havia estat un dels primers que havia catalogat el cop d’estat militar de 1936 com una “cruzada”.