Tal dia com avui de l’any 1808, fa 218 anys, al castell de Marracq, a Baiona (País Basc Nord i, en aquell moment, Imperi francès), el rei Ferran VII d’Espanya li venia la Corona espanyola a l’emperador Napoleó I de França. El rei espanyol, que feia dotze setmanes que havia estat coronat (amb el cop d’estat anomenat Motí d’Aranjuez, que havia destronat el seu pare Carles IV el 19 de març del 1808), es va vendre el regne a canvi del tron d’Etrúria (un estat satèl·lit creat pel règim bonapartista francès sobre l’antic ducat independent de Toscana).
També en aquella transacció es va pactar que Ferran VII rebria una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos (origen del bolsillo secreto dels Borbons espanyols del segle XIX, que serviria per a finançar tota mena de negocis legals i il·legals). I que Napoleó li gestionaria el matrimoni amb una esposa de sang reial, perquè no hi havia cap princesa europea que es volgués casar amb el rei espanyol a causa de la seva macrosomia genital (tenia un penis de mida gegantina i de forma cònica que li impedia tenir relacions sexuals).
Napoleó només va complir la segona condició. La historiografia nacionalista espanyola ha anomenat aquella operació Abdicacions de Baiona i ha explicat que Ferran VII i els seus pares, Carles IV i Maria Lluïsa —deposats i expatriats pel seu propi fill—, van ser obligats, sota greus pressions que amenaçaven la seva vida, a lliurar la Corona espanyola a Napoleó. Però la realitat és ben diferent. Aquella operació es va formalitzar a satisfacció de les dues parts (Napoleó com a comprador, Ferran com a venedor i amb l’acceptació del deposat Carles).
I un cop tancada l’operació, l’emperador Napoleó va cedir el tron espanyol al seu germà Josep, que dos mesos després (9 de juliol de 1808) era coronat a Madrid. Josep, que seria jurat per les Corts espanyoles —la representació estamental del poder espanyol del moment—, regnaria com a Josep I; arribaria i sancionaria una Constitució (la primera de la història espanyola), redactada a Baiona per Napoleó i un grup de 65 notables espanyols i que s’anticipava quatre anys a la de Cadis (1812). Els primers opositors a Josep I serien l’aristocràcia involucionista que havia coronat Ferran VII.