Tal dia com avui de l’any 1929, fa 95 anys, a Madrid, moria Maria Cristina d’Habsburg-Lorena (Gross, Àustria, 1858), que havia estat reina consort com a l’esposa del rei Alfons XII (1879-1885), reina vídua i regent durant la minoria d’edat del seu fill Alfons XIII (1885-1902), i reina mare fins a la seva mort (1902-1929). Durant la seva regència, va haver de signar la rendició espanyola en la guerra d'Independència cubana (1895-1898), i el Tractat de París (1898), pel qual Espanya lliurava la possessió de les seves tres últimes colònies d’ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines) als Estats Units. Maria Cristina (no confondre amb la seva àvia política i antecessor Maria Cristina de Borbó) passaria a la història com la monarca que va enterrar l’imperi espanyol al continent americà.
En la política interna tampoc va tenir una gestió encertada. La premsa de l’època la va considerar una “reina de pocas luces”, per la seva limitadíssima capacitat intel·lectual i perquè no manifestava gens d'interès per la feina que li corresponia com a regent. Sempre va estar manipulada pels dos grans líders polítics de l’Espanya de la seva època: el conservador Cánovas del Castillo i el liberal Sagasta. Alguns dels seus biògrafs justifiquen aquesta desídia pel seu caràcter tímid i introvertit, que s’agreujaria a mesura que es visibilitzaven les relacions extramatrimonials i els fills il·legítims del seu marit. Alfons XII, durant els sis anys que va estar casat amb Maria Cristina (1879-1885) va tenir temps de mantenir dues relacions extramatrimonials i d’engendrar un mínim de dos fills il·legítims.
La seva relació amb Catalunya va ser conflictiva. Tot i que, en la seva qualitat de reina regent (1885-1902), ostentava la categoria de cap d’estat, en cap moment va ser capaç d’aturar l’onada de terror policial i militar que va desplegar l’aparell governatiu espanyol contra el moviment obrer català, amb detencions, tortures i assassinats a les comissaries i als quarters, o amb crims de falsa bandera, com l’atemptat del carrer dels Canvis Nous, a Barcelona, (1896), que es va saldar amb 12 morts i 70 ferits (la majoria nens i nenes). Tampoc va ser capaç d’aturar la pressió fiscal discriminatòria contra el teixit productiu català, que va imposar el govern espanyol després de la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, i que desembocaria en la crisi del Tancament de Caixes (1899), la primera gran mobilització popular del catalanisme.