Tal dia com avui de l’any 1172, fa 852 anys, a Múrcia, moria Muhàmmad ibn Mardanís, que havia estat rei de la taifa de València, anomenada emirat de Xarq al-Àndalus i que havia estat l’únic domini musulmà peninsular que havia aconseguit independitzar-se del califat almohade. Xarq al-Àndalus era un extens territori que, durant el regnat de Mardanís, abastaria el litoral mediterrani peninsular des de Peníscola (al nord) fins a Almeria (al sud), i que s’endinsaria cap a l’interior a través de les valls dels rius Túria, Xúquer i Segura. Mardanís va ser, també, conegut pels seus enemics cristians com “el rei Llop”. Alguns historiadors situen la data de la seva mort el dia 28 de març del 1172.

Mardanís representava una realitat sociològica i cultural que la historiografia nacionalista espanyola s’ha esforçat a ocultar: era descendent de la gran massa de població autòctona peninsular (d’origen hispanoromà i hispanovisigòtic) que s’havia arabitzat i islamitzat durant la llarga dominació àrab iniciada a principis del segle VIII. Mardanís, concretament, era membre d’una família oligàrquica mossaràbiga (d’origen indígena i d’antiga confessió cristiana) originària de la vall del Segre, que havia conservat el seu estatus polític i econòmic amb la seva arabització i islamització. Els seus avantpassats havien estat governadors andalusins a les places musulmanes de Lleida i Fraga.

Mardanís va ser, també, el darrer gran rei de la taifa de València. Durant aquesta època de plenitud, la capital de la taifa havia oscil·lat entre les ciutats de Múrcia i València, en funció dels interessos comercials i militars d’aquell estat àrab. Però després de la seva mort (que el va sorprendre a Múrcia), l’emirat de Xarq al-Àndalus va entrar en crisi i va ser ocupat pel califat almohade (1172-1228). Passat mig segle, i poc abans de l’inici de la conquesta catalanoaragonesa (1232), la taifa valenciana va recuperar, efímerament, la seva independència (1228-1238), de mans d’un descendent del rei Llop, anomenat Zayyan ibn Mardanish (1228-1238) però mai no va assolir els nivells de poder econòmic i militar de l’època daurada del seu avantpassat.