Tal dia com avui de l’any 1522, fa 500 anys, a Castelló d’Empúries; moria Enric de Trastàmara i de Pimentel; també conegut com a Enric d’Aragó; però, sobretot, pel seu malnom “Infant Fortuna”. Enric havia estat nomenat Lloctinent de Catalunya (virrei) tot just després de la coronació del seu cosí-germà; el comte-rei Ferran II, anomenat el Catòlic (1479). A diferència dels lloctinents que el van precedir en el càrrec, que només exercien les seves funcions quan el comte de Barcelona abandonava el territori del Principat de Catalunya; “l’Infant Fortuna” seria el primer que ostentaria el càrrec de forma permanent, tant si el sobirà era en territori català com si no. Per aquest motiu, el càrrec es va dotar de noves atribucions, que venien a ser les d’un delegat itinerant i permanent del comte que coordinava els veguers.

El malnom “Infant Fortuna” li havia estat posat per la seva atzarosa vida a la recerca d’una posició destacada. Tot i que havia nascut a Aragó (Calataiud, 1445) i s’havia educat a Castella (Medina del Campo, 1450-1461); ben aviat es va radicar a Catalunya per a prendre possessió del comtat d’Empúries. El 1461, a la vigília de la Guerra Civil catalana (1462-1472) es va posicionar amb les oligarquies que controlaven les institucions; i en contra del seu oncle Joan II. Però, en el decurs del conflicte, veient els beneficis que li reportaria la reconciliació amb el comte-rei, va canviar de bàndol. Poc després va intentar trobar suport de Joan II per negociar el seu matrimoni amb Joana “la Beltraneja”; hereva al tron de Toledo, però el projecte matrimonial de Ferran i Isabel estava molt avançat i va haver de renunciar a les seves ambicions.

No obstant això, “l’Infant Fortuna” va morir com un dels homes més poderosos —políticament i econòmicament— de Catalunya: era comte d’Empúries (tot i que amb els drets feudals molt retallats a causa de la victòria dels pagesos de Remença, 1486) i duc de Sogorb (un dels títols nobiliaris i patrimonials més importants del País Valencià). Quan va morir va deixar disposat en testament la condició obligatòria que, a partir d’aquell moment, els comtes d’Empúries que el succeïssin, havien de residir permanentment al palau comtal de Castelló i que havien de ser, sempre, de naturalesa catalana. I que, en cap cas, podien ser estrangers, ni tan sols castellans. Des de la mort del 38è comte (1640) —també anomenat Enric d’Aragó—; no es compleix cap d’aquestes disposicions testamentàries.