Tal dia com avui de l’any 1766, fa 259 anys, a Aranjuez (llavors província espanyola de Castella), moria Isabel Farnese, segona esposa i, en aquell moment, vídua del rei Felip V —el primer Borbó hispànic. La Farnese, que en els ambients cortesans de Madrid era anomenada, despectivament, "la parmesana" (pel seu origen i per la seva voluptuositat), seria la que engendraria la descendència de Felip V que transcendiria en el temps. Els tres primers fills del primer Borbó amb la seva primera esposa, Gabriela de Savoia (Lluís, que regnaria efímerament com a Lluís I, Felip Lluís i Felip Pere) moririen prematurament. I el quart, que regnaria com a Ferran VI, rellevaria Felip V a la seva mort (1746), però moriria més tard (1759) sense descendència.

Amb tot això, Carles, el primogènit de Felip V i la Farnese, que seria nomenat rei de les Dues Sicílies després de la conquesta espanyola de Nàpols i Sicília (1735), acabaria assegut al tron de Madrid, a la mort del seu germanastre gran Ferran VI (el quart fill de Felip V i Gabriela). Tot i això, Carles —que seria coronat com a Carles III— no podia ser, alhora, rei de les Dues Sicílies i d’Espanya, perquè hauria trencat l’equilibri europeu del moment i hauria provocat una reacció hostil de les potències continentals de l’època. Per tant, va anar a Madrid amb la seva esposa i el seu primogènit (el futur Carles IV) i va deixar al tron de Nàpols el seu segon fill, que seria coronat com a Ferran I i inauguraria la branca borbònica napolitana.

D’aquesta manera, es pot dir que les dues branques borbòniques que van sobreviure als processos revolucionaris europeus (els Borbons espanyols i els Borbons napolitans) eren descendents de "la parmesana". Durant els anys que la Farnese va ser reina-consort (1714-1746), va actuar com la veritable governant d’Espanya. La malaltia mental de Felip V —que s’agreujaria a mesura que passava el temps— i el suport que li van brindar els primers ministres de l’època, sobretot Patiño i Alberoni, la convertirien en la mestressa de la primera Espanya borbònica, en la continuadora de la nissaga i en perpetuadora del règim. També, durant el seu regnat, mai no va tenir cap mena de relació amb Catalunya ni amb els catalans.