Tal dia com avui de l’any 1943, fa 80 anys, moria a l’exili de Friburg (Suïssa) el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, 1868), arquebisbe de Tarragona des del 1919. A la mitra tarraconense havia desenvolupat tota la seva carrera, fins que a l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936), i després del cop d’estat anarquista del 20 de juliol de 1936 (creació del Comitè de Milícies Antifeixistes), havia estat amenaçat de mort per elements dirigents de la CNT-FAI, i s’havia refugiat al monestir de Poblet.

Allí seria localitzat, i un grupuscle anarquista de l’Hospitalet de Llobregat (que formava part de les sinistres Patrulles de Control) s’hi va desplaçar, el va segrestar i el va recloure a la presó de Montblanc amb el propòsit d’assassinar-lo. La decidida intervenció del conseller Ventura Gassol i el president Lluís Companys, que van ser informats pel metge local Joaquim Guitart, ho impediria. El president va enviar un escamot de paisà dels Mossos d’Esquadra, que van irrompre a la presó, el van rescatar, el van conduir a Barcelona i el van embarcar en un vaixell en direcció a Itàlia.

Vidal i Barraquer sempre havia estat compromès amb la recuperació de la cultura catalana i la restauració de les institucions polítiques catalanes. Com a principal autoritat eclesiàstica del país havia promogut decididament l’ús de la llengua catalana en la litúrgia i l’ensenyament. I quan havia estat restaurada la Generalitat i proclamada la República (1931) havia saludat el nou règim “com a producte de la voluntat popular, lliure i pacífica”.

A la mort del president Macià (1933), havia ordenat al bisbe de Barcelona, Manuel Irurita —que es negava a oficiar el funeral— el compliment de la seva obligació pastoral. Però allà on va adquirir celebritat seria en la seva posició contrària a la rebel·lió militar de 1936. Va ser l’únic arquebisbe de l’estat espanyol que es va negar a signar la “Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España”, que justificava la guerra i donava suport al bàndol rebel.

Aquella negativa li va costar la persecució del règim franquista. En acabar el conflicte (1939), Franco, personalment, es va negar a autoritzar el retorn de Vidal i Barraquer. Va intentar, sense èxit, que el Vaticà nomenés un nou arquebisbe. Durant aquell temps es donaria la curiosa circumstància que Vidal i Barraquer, com a cardenal, va participar en el conclave d’elecció d’un nou pontífex (febrer, 1939), assegut al costat del —també català— cardenal Gomà i Tomàs, promotor de la “Carta de los obispos españoles”.