Tal dia com avui, fa 48 anys, moria a Barcelona Aureli Escarré, abat de Montserrat. Havia ingressat a la comunitat amb 15 anys i amb 30 ja era el prior. Aquesta ascensió -inusitadament ràpida en l'àmbit eclesiàstic- s'explica per la seva personalitat. Home d'acció i perfil de líder. I també per les circumstàncies històriques. A l'inici de la Guerra Civil del 36, amenaçat de mort pels anarquistes, es va exiliar amb l'ajut del Govern català. I a les acaballes de la guerra va tornar precipitadament i es va fer titular prior, evitant que el càrrec fos ocupat per un element del govern franquista de Burgos.
Durant els primers anys de la post-guerra va tenir una relació fluida amb el règim franquista. Fins i tot es tutejava amb el dictador. Una postura que no ocultava el compromís de l'Església catalana amb la llengua i la cultura pròpia. Escarré -que va ser nomenat abat el 1946- durant el seu mandat va fer de Montserrat un centre de resistència i de difusió de la cultura catalana. La simbiosi Montserrat-Catalunya -que impulsaria el corrent ideològic democristià que s'ha anomenat catalanisme montserratí- és dels anys de l'abadiat d'Escarré.
Escarré, també, va bressolar els moviments polítics que més tard es transformarien en partits de govern: CDC i els corrents de l'obrerisme cristià integrats en el PSC i en el PSUC. Però és més conegut per unes declaracions que va fer el 1963 al rotatiu francès Le Monde. Escarré va fer una crítica duríssima al règim franquista i a la figura del dictador, que va tenir una fortíssima repercussió internacional. Va ser obligat a exiliar-se i a renunciar al càrrec. Greument malalt, el seu successor -l'abat Just- el va portar de nou a Barcelona per morir. I per reivindicar la figura d'un home cabdal en la història del país.