Tal dia com avui de l’any 1810, fa 214 anys, a les masmorres del castell de Sant Ferran, a Figueres, moria Mariano Bermúdez Álvarez de Castro y López Aparició, general de l’exèrcit espanyol i presoner de l’exèrcit francès, que havia dirigit la defensa militar de la ciutat de Girona durant el tercer setge del Primer Imperi Napoleònic (6 de maig – 12 de desembre). L’exèrcit francès, dirigit pel general Saint-Cyr i dotat de 35.000 efectius i diversos trens d’artilleria, va envoltar Girona, que per a fer front a aquell operatiu disposava, tan sols, d’uns 2.000 soldats professionals i uns 3.000 paisans —voluntaris i forçats— armats i enquadrats en la “Cruzada Gerundense”.

No obstant això, Álvarez de Castro, embriagat per un deliri de glòria, va ordenar tancar la plaça i resistir fins a les últimes conseqüències. El mateix Álvarez de Castro, nomenat cap militar de la plaça per la clandestina Junta Superior de Cataluña, va publicar un ban descartant tota possible capitulació i advertint que qualsevol intent de negociació amb l’exèrcit francès seria castigat amb la pena de mort. La historiografia moderna sosté que, amb aquella eixelebrada maniobra, Álvarez de Castro pretenia netejar el seu honor personal, tacat després de la humiliant rendició del castell de Montjuïc de Girona, poques setmanes abans.

Gairebé dos anys abans (Baiona, maig del 1808), els reis Carles IV i Ferran VII s’havien venut la corona espanyola a Napoleó I, emperador dels francesos, que, tot seguit, havia cedit el tron de Madrid al seu germà Josep, que regnaria com a Josep I d’Espanya (1808-1814). Tanmateix, Napoleó, propietari legítim de la corona espanyola des de Baiona (1808), havia separat Catalunya del lot espanyol i l’havia incorporada a França com una regió més. Per tant, la resistència d’Álvarez de Castro estava emmarcada en el moviment insurgent antibonapartista, que s’havia rebel·lat contra l’statu quo resultant de l’acord de Baiona.

Set mesos després de l’inici del setge, Álvarez de Castro va posar-se malalt i va cedir la direcció al brigadier Bolívar, que dos dies més tard (12 de desembre del 1809), amb la ciutat totalment massacrada, capitulava la rendició. Aquella resistència —absurda, irresponsable i agònica— costaria la vida de 9.800 persones (3.700 militars i civils militaritzats i més de 6.000 veïns de la ciutat). Girona, que abans del setge i amb 14.000 habitants era la tercera ciutat del Principat —només superada per Barcelona (120.000) i Reus (30.000)—, perdria un 40% de la població i de l’aparell productiu i entraria en una crisi que trigaria dècades a superar.