Tal dia com avui de l’any 1949, fa 75 anys, a Buenos Aires, moria exiliat Niceto Alcalá-Zamora, que havia estat el primer president —i, per tant, cap d’estat— de la II República espanyola (1931-1936). Alcalá-Zamora representava el sector més conservador del republicanisme, i amb la proclamació de la República havia estat nomenat president provisional. Posteriorment, seria ratificat per les Corts i es convertiria en president electe, i ho seria fins poc després de les eleccions generals de 1936, moment en el qual les mateixes Corts, amb majoria del Frente Popular i el Front d’Esquerres que havien guanyat aquells comicis, el va cessar per la seva connivència el govern de dretes (1933-1935) que havia protagonitzat l’escàndol de l’Estraperlo (1935).

Alcalá-Zamora sempre havia tingut una relació conflictiva amb Catalunya. Com a diputat a les Corts de la restauració borbònica, s’havia declarat contrari a l’autonomia política de Catalunya (1916-1919): "Admito la diversidad catalana, pero niego que sea una nacionalidad; si creo que es una región vigorosa". I s’havia oposat al fet que catalans, valencians i mallorquins restauressin la seva històrica relació (1919): "¿Por qué esta ansia de expansión? (...) ¿Por qué dañáis a Valencia con su personalidad propia, que no es una creación exclusiva del espíritu catalán, sino la hija espiritual de la acción aragonesa y catalana? (...) ¿Por qué el asedio a Baleares (...) con una vigilancia directa que supone mermas en la autonomía basada en la insularidad y en la distancia?".

En els Pactes de Sant Sebastià (1930), subscrits pels partits republicans que preparaven l’adveniment de la II República des de la clandestinitat (en aquell moment Espanya estava governada per la monarquia dictatorial d’Alfons XIII i Primo de Rivera), Alcalá-Zamora no volia deixar participar-hi el partit independentista Estat Català, liderat per Francesc Macià. Però va haver de recular per la pressió de la resta de participants en aquella convocatòria, que entenien que transportar l’estat espanyol d’una monarquia a una república no seria possible sense el concurs dels republicans catalans. Fins i tot, es va oposar a l’exigència catalana que l’adveniment de la república havia de venir acompanyat de la restauració de l’autogovern de Catalunya.

Tot seguit a la proclamació de la República va ser nomenat president provisional amb l’objectiu d’atraure la burgesia conservadora dels nuclis urbans de Castella i d’Andalusia al projecte republicà. I durant les primeres setmanes del seu mandat, va tenir duríssims enfrontaments amb Macià, nomenat president provisional de la Generalitat restaurada. Durant aquella etapa de tensió va recuperar el discurs que ja emprava quan es negociava l’Estatut inèdit de 1919: "la autonomía catalana tiende (...) a establecer diferencias entre los ciudadanos y por tanto a ejercer un efecto centrífugo en la cohesión nacional" que no era gens diferent del que havia blasmat el general Primo de Rivera per a justificar el cop d’estat de 1923 (supressió de la Mancomunitat).