Tal dia com avui de l’any 1031, fa 1.090 anys, a Còrdova (llavors capital del califat d’al-Àndalus) esclatava una rebel·lió urbana de formidables proporcions que, en qüestió d’hores, posaria fi al regnat del darrer califa andalusí Hixam III. A darrera hora del dia, el califa i el seu govern van escapar de la capital andalusina en direcció a la Frontera Superior (la regió més septentrional del califat, que s’estenia sobre la vall de l’Ebre) i van aconseguir refugi a Lleida (la ciutat situada en l’extrem més nord-oriental del territori andalusí), on van ser acollits i on Hixam III acabaria morint passats cinc anys, sense haver aconseguit retornar a Còrdova i recuperar el seu tron.

Immediatament després de la fugida de Hixam III (1031), el califat entraria en un període de descomposició que culminaria amb la seva fragmentació. Durant l’exili de Hixam III (1031-1036), Làrida va ser la capital legitimista del califat andalusí, però poc després de la mort del darrer califa (1036) es va convertir en centre d’un emirat independent governat per la família oligàrquica local dels Banu-Hud. La taifa de Làrida viuria etapes alternes d’independència i de dependència respecte a les taifes de Saraqusta (Saragossa) i Turtuixa (Tortosa) fins que va ser conquerida i incorporada al comtat independent de Barcelona pel comte Ramon Berenguer IV (1149).

Entre el 1031 i el 1149 Làrida era una petita ciutat d’uns 10.000 habitants profundament arabitzada i islamitzada, amb una traça urbanística i arquitectònica genuïnament andalusina. L’àrab era la llengua de la cultura i del poder, però les fonts documentals revelen que la immensa majoria de la població, de remot origen hispano-romà, parlava una kharcha local: un sincretisme entre el llatí vulgar anterior a l’arribada dels musulmans i l’àrab i el tamazight dels invasors. Posteriorment a la conquesta de Ramon Berenguer IV (1149), no quedaria cap testimoni d’aquell passat. La ciutat va ser refeta de nou i la població islàmica local va ser confiscada i expulsada.

Els vells pobladors de la ciutat i del seu territori van iniciar el camí cap al sud peninsular i la nova Lleida cristiana i catalana va ser repoblada per milers de colons procedents dels comtats de Barcelona, d’Urgell i de Ribagorça, i en menor mesura del petit regne d’Aragó. En el repartiment de la ciutat, als barcelonins els va correspondre la zona del turó de la Seu, sobre l’actual barri de Sant Martí; als urgellesos, la costa entre el turó i l’areny del riu, sobre l’actual part històrica de la ciutat; als ribagorçans, la falda nord-oriental del turó sobre l’actual barri de la Magdalena; i un petit contingent d’aragonesos va repoblar la zona extramurs sobre l’actual barri de Pardinyes.