Tal dia com avui de l’any 1978, fa 40 anys, la Real Federación Española de Fútbol aprovava la petició que, mesos abans, havia cursat la Unión Deportiva de Lérida ―a través de la Federación Catalana de Fútbol― sol·licitant la normalització de la denominació de l’entitat. Tot i que, tradicionalment, la massa social del club i el conjunt dels aficionats al futbol, es referien a l’entitat amb el seu nom català (“el Lleida”), no seria llavors que es denominaria oficialment Unió Esportiva de Lleida. Amb aquest tràmit burocràtic, el club lleidatà es convertia en el pioner ―del conjunt d’entitats esportives catalanes― a normalitzar el nom. Després de la Guerra Civil (1939), a les entitats esportives catalanes se les havia imposat la castellanització de la denominació o a les creades durant l’etapa franquista no se les havia permès utilitzar una denominació catalana.
El cas de la UE Lleida tenia un valor molt significatiu, perquè formava part del segon grup i no podia argumentar raons històriques. I malgrat que l’entitat concentrava una part important de l’herència que havien llegat els clubs esportius locals de l’època republicana, tenia una pota fundacional vinculada al règim franquista. El club era el resultat de la fusió (forçada per les autoritats franquistes) del Lérida Balompié ―creat el 1939 a iniciativa de la societat amb les restes del futbol local― amb el Leridano, que tot i que era el club de la Falange i del règim i disposava de millors instal·lacions (havien confiscat els camps d’esports propietat de la Joventut Republicana); no tenia el favor de l’afició local. Aquella fusió imposada vindria acompanyada del desembarcament d’elements “afectos al régimen” que condicionarien la cultura del club en les dècades següents.
La normalització del nom de l’entitat s’anticiparia, fins i tot, a la de la ciutat (1980) i a la de la província (1992).