Tal dia com avui de l’any 1938, fa 80 anys, en el context de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) les tropes de l’exèrcit franquista aconseguien vèncer les últimes resistències republicanes de Lleida i prenien el control de la ciutat. Durant tres dies (entre la matinada del 31 de març i la mitja tarda del 3 d’abril) hi havia hagut una brutal batalla urbana, carrer a carrer i edifici a edifici, que es va saldar, segons algunes fonts, amb més de 1.000 morts a cadascun dels bàndols combatents. A mitja tarda del 3 d’abril, el comandament republicà ordenava el replegament de les tropes a l’altra banda del Segre i la voladura de tots els ponts de la ciutat sobre el riu. Posteriorment, durant vuit mesos, el front de guerra quedaria establert sobre el curs fluvial i la ciutat restaria, fins al 23 de desembre de 1938, sotmesa diàriament al foc creuat entre totes dues línies de combat.

Les tropes franquistes ocupen Lleida. Pont Vell. Font Blog Quina la Fem

Cinc dies abans de la batalla de Lleida (30 d’abril de 1938), les tropes franquistes formades per la 13a Divisió (autodenominada Mano Negra) van començar els moviments per ocupar la ciutat des del sud-oest. Aquella divisió la comandava el tinent coronel Fernando Barrón Ortiz, que prèviament s’havia guanyat la funesta fama de ser un dels militars més sanguinaris del bàndol franquista, i estava integrada per una tropa que sublimava la cultura de la violència i la mort. Quan les tropes franquistes van avançar es van trobar amb la resistència de la 46a Divisió republicana, comandada pel militant comunista Vicente González González  (conegut com el Campesino) que, amb la seva personalitat deshumanitzada, la seva conducta criminal i la seva estratègia esbojarrada, no impediria convertir Lleida en una carnisseria.

El mateix dia de l’ocupació, el règim franquista imposaria una terna d’autoritats entre les quals destacaven Valentín Martín Aguado, militar retirat i alcalde; Heraclio Hernández Malillos, coronel de la Guàrdia Civil, excap de policia de Barcelona i governador militar, i Pedro Martínez García, radical anticatalanista, excol·laborador del governador Martínez Anido durant els anys del pistolerisme de la patronal a Barcelona i delegat d’Ordre Públic. Serien els elements que passarien a dirigir l’aparell franquista de domini i repressió que desfermaria una cacera brutal contra persones d’ideologia republicana i catalanista i que, segons la investigació historiogràfica, se saldaria amb centenars d’assassinats i executats i milers d’empresonats, molts dels quals acabarien morint per inanició o malalties.