Tal dia com avui de l'any 1705, fa 312 anys, els comissionats Mitford Crowe –en nom del govern de la reina Anna d'Anglaterra– i Domènec Perera i Antoni de Peguera –en nom de les institucions de Catalunya– signaven a Gènova una aliança política i militar entre els respectius països. Aquest pacte s'articulava en el context de la guerra de Successió hispànica, que enfrontava les dinasties Borbó i Habsburg pel tron hispànic. Amb la signatura d'aquest tractat, Catalunya actuava plenament com un Estat sobirà, en prendre posició en un conflicte internacional al costat de les potències partidàries del candidat Habsburg i en contra de l'eix borbònic francocastellà.
El pacte amb categoria de tractat signat a Gènova era la culminació d'un moviment social i polític que remuntava a l'any 1701. La historiografia tradicional espanyola, amb el propòsit de reduir la categoria del moviment a la d'una revolta de bandolers, ha posat molt èmfasi en el jurament que el Borbó hispànic va fer de les Constitucions de Catalunya (1702). El cert és que el primer que havia fet al posar els peus al Principat havia estat cessar al virrei Jordi de Darmstadt, que gaudia del reconeixement de tots els estaments polítics, socials i econòmics del país. I en el seu lloc havia nomenat els castellans Portocarrero (1701-1703) i Velasco (1703-1705).
Barcelona contra el virrei Velasco / Viquipèdia
Portocarrero i Velasco –i l'aparell funcionarial que penjava del seu càrrec– van violar impunement i repetidament les Constitucions que el Borbó havia jurat el 1702. L'any 1705 –el del Tractat de Gènova– l'administració borbònica havia convertit les Constitucions en paper mullat, les institucions en relíquies d'un temps passat, i els representants de la societat en víctimes d'una justícia segrestada. L'estratègia política borbònica passava per l'arrabassament del sistema foral i el desballestament de l'aparell productiu. Gènova va ser l'aposta decidida de Catalunya pel model polític i econòmic de les potències atlàntiques: Anglaterra, Països Baixos i Portugal.