Tal dia com avui de l'any 1909, fa 108 anys, esclatava a les principals ciutats de Catalunya una revolta popular que seria anomenada la Setmana Tràgica. El detonant va ser l'ordre de mobilització dels reservistes —homes menors de quaranta anys que ja havien complert el servei militar— per combatre en la guerra colonial africana declarada disset dies abans. Quan es va fer públic que la majoria dels reservistes —del conjunt de l'Estat espanyol— eren catalans i de condició obrera va esclatar un gran moviment de protesta que, a causa de la dura i immediata repressió desfermada, va adquirir un gran component de violència.

El mateix govern espanyol havia instituït una exempció —inabastable per a la classe obrera— que s'obtenia pagant 1.500 pessetes, l'equivalent al total dels ingressos anyals d'un treballador. A tot això s'afegia que la majoria dels reservistes eren homes casats i amb fills, i en la majoria de les ocasions eren l'única font d'ingressos de les seves famílies. En el moment en què la premsa va revelar que l'operació militar espanyola responia als interessos d'un conglomerat empresarial d'explotació de mines propietat del comte de Romanones —ministre del govern espanyol—, el marquès de Comillas i el comte de Güell, va esclatar una onada d'indignació que va iniciar la revolta.

Els aldarulls van començar al barri del Poble Nou de Barcelona. En el conjunt de la ciutat es van alçar 250 barricades, es van atacar els tramvies i es van cremar diversos edificis religiosos (escoles, esglésies i convents). El fenomen es va estendre ràpidament arreu del Principat cap als grans focus industrials del país: Reus, Sabadell, Granollers i Manresa; que van repetir el paisatge d'indignació i de violència que es vivia a la capital. I pocs dies després s'estenia, també, pel medi rural. A Arbeca (les Garrigues) els revoltats van aixecar les vies de la línia fèrria i van cremar un tren. I a Sant Vicenç (Bages) van cremar un altre tren i van tombar les línies del telègraf. 

En aquell context el govern espanyol ho va voler interpretar com una revolució independentista. Tres anys abans s'havia articulat Solidaritat Catalana (1906), plataforma que agrupava totes les forces polítiques catalanes partidàries de l'autogovern. També els moviments obrers i republicans adquirien rellevància. I el record —entre la classe política i militar espanyola— de les humiliants derrotes a Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898) era molt recent. Amb aquests elements el govern espanyol va desestimar el recurs negociador i va fer ús de les forces armades per reprimir una revolta que se saldaria amb el balanç de 115 morts, 441 ferits, 658 condemnats a presó i 5 sentències de pena capital.