Tal dia com avui de l’any 1835, fa 183 anys, en el marc de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), les tropes de l’exèrcit liberal comandades pel capità Antoni Niubó rendien la guarnició carlina de Guimerà (Urgell) comandada pel Rosset de Belianes. Tot i que cinc mesos abans (27 d’abril de 1835) els estats majors dels exèrcits combatents (liberals i carlins) havien signat un conveni per posar fi als afusellaments indiscriminats i per promoure els intercanvis de presoners (Conveni d’Eliot), segons les fonts documentals, un cop culminada la presa de Guimerà, el capità Niubó ordenaria l’afusellament de setanta-un presoners carlins, sense cap mena de judici previ.
L’historiador Josep Maria Planes i Closa, que ha estudiat a bastament aquell període en aquell context geogràfic, emmarca els afusellaments de Guimerà en el singular paisatge sociològic d’aquella operació militar. La immensa majoria, tant d’un bàndol com de l’altre, eren combatents voluntaris que procedien dels pobles i viles de la pròpia comarca i de les comarques del voltant. Antics veïns d’un mateix carrer, d’un mateix poble o d’una mateixa partida rural es van trobar enfrontats en aquella acció. Una particular circumstància que, lluny de crear un escenari de solidaritat, paradoxalment es convertiria en el desencadenant d’aquella massacre.
Planes descarta la possibilitat que els afusellaments de Guimerà tinguessin un caràcter indiscriminat. I destaca que ni tan sols el criteri que havia estat habitual amb anterioritat a la signatura del Conveni d’Eliot (l’afusellament sistemàtic dels oficials i sotsoficials presoners amb el propòsit de decapitar l’enemic) jugués un paper determinant. Tot i que el comandant de la guarnició carlina, el Rosset de Belianes, va ser, també, afusellat; Planes apunta que el context bèl·lic en què s’emmarcava aquella operació militar actuaria com un pretext per resoldre velles picabaralles personals larvades que tenien el seu origen en l’anterior període de repressió absolutista (1823-1833).