Tal dia com avui de l’any 1982, fa 39 anys, moria a San Diego (Califòrnia-Estats Units) el professor i escriptor Ramón José Sender Garcés, conegut, especialment, per la seva novel·la Réquiem por un campesino español, ambientada en el procés revolucionari i col·lectivitzador del camp aragonès que va seguir a l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936). Sender havia nascut l’any 1901 a Xalamera, un petit poble de la vall del Cinca que limitava amb el territori catalanoparlant de la Franja d’Aragó. Tot i que no consta que Sender hagués nascut en un entorn catalanoparlant, sí que, en canvi, està provat —sobretot durant la seva estada a Reus com a estudiant— que el parlava i l’escrivia.

Va estudiar Dret a Saragossa, però la seva vocació literària el va portar a la redacció del diari El Sol —que s’editava a Madrid—. A partir de la dècada de 1920 es va convertir en un novel·lista reconegut. Durant la dècada de 1930, l’escriptor i antropòleg basc Pío Baroja va proclamar: “Tenemos entre los jóvenes un poeta, Lorca; y un novelista, Sender”. Durant l’etapa republicana (1931-1939) es va apropar ideològicament als comunistes, però l’assassinat de la seva esposa a l’inici del conflicte civil a mans dels rebels franquistes (1936) i el seu posterior exili a la conclusió de la guerra (1939) el van desplaçar cap a posicionaments anticomunistes.

Durant l’exili (1939-1982) va ser professor a les universitats de Los Angeles i de San Diego, a Califòrnia. Més concretament, a la de San Diego va protagonitzar una anècdota que, durant un temps, el va posar al centre del focus mediàtic. Segons les fonts, en una classe va obrir un debat sobre les causes que explicarien l’endarreriment econòmic i tecnològic dels països llatinoamericans respecte als Estats Units. Les mateixes fonts expliquen que l’alumnat d’aquell curs estava format, bàsicament, per fills i filles de les oligarquies mexicanes d’origen crioll, és a dir, per persones amb trets racials d’origen europeu.

De nou, les fonts afirmen que, en un moment del debat, una alumna, que descriuen com de pell, ulls i cabells clars, va exclamar: “¡La culpa es de los españoles!”, i que la resposta del professor va ser: “Sí, es cierto, los españoles tienen una parte importante de culpa... pero ustedes (fent referència a la condició social de l’alumna) también tienen su parte”.