Tal dia com avui de l’any 1857, fa 162 anys, la Gaceta de Madrid (el precedent de l’actual Boletín Oficial del Estado) feia públics els resultats del primer cens de la història de l’estat espanyol que s’havia calculat amb mètodes moderns. El cens de 1857 era la culminació d’una sèrie de padrons anteriors que, des del cens de Floridablanca (1787), havien progressivament incorporat els nous mètodes que publicaven les acadèmies de geografia franceses i britàniques. Aquell cens de 1857 va donar una població total a Catalunya d'1.652.241 habitants, que representaven el 15,67% de l’estat espanyol. Actualment, amb les darreres dades de l’any 2019, la proporció és del 15,95%.

Per demarcacions, la “província” de Barcelona, totalitzava 713.734 habitants (43,17% del país) ―i era la més poblada de l’estat espanyol―; la de Girona, 310.970 (18,82%); la de Lleida, 306.944 (18,57%), i la de Tarragona, 320.593 (19,40%). Barcelona-ciutat censava 183.787 habitants ―era la segona ciutat de l’estat espanyol en volum poblacional―, amb els pobles del pla sumava 234.809 (14,21% del país) i era la primera àrea demogràfica de la península. A la “província” de Barcelona, a més de la capital, hi havia 9 ciutats que superaven els 10.000 habitants. Les que lideraven aquest rànquing eren Gràcia (17.147), Mataró (16.595), Manresa (15.264) i Igualada (14.000).

Aquell cens posava de relleu el que, quasi cent anys abans, havia apuntat el de Floridablanca (1767): el desplaçament de la població de l’interior del país cap als incipients centres industrials, que el 1857 ja estaven consolidats. A la “província” de Tarragona, la tendència clara era la concentració cap a les zones urbanes industrials. En aquella demarcació hi havia quatre ciutats que superaven els 10.000 habitants: Reus (28.171) ―que era la segona ciutat de Catalunya―, Tortosa (24.977), Tarragona (18.023) i Valls (13.588). I a la de Girona passava si fa no fa el mateix: tres ciutats superaven els 10.000 habitants: Girona (14.615) Olot (10.452) i Figueres (10.370).

En canvi, a la “província” de Lleida, amb un desplegament industrial menor, es mantenia el model de poblament rural tradicional. Amb una població total similar a les demarcacions de Girona i de Tarragona, només la capital superava els 10.000 habitants: Lleida concentrava 19.627 habitants ―i era la tercera ciutat del Principat―. Però en canvi, tan sols dues ciutats de la “província” estaven sobre la ratlla dels 5.000 habitants: Balaguer (5.368) i Cervera (4.499). La resta de població estava distribuïda en una amplíssima franja de petites ciutats entre els 1.000 i els 3.000 habitants; moltes de les quals, actualment, han perdut entre el 50% i el 75% del seu cens respecte a 1857.