Tal dia com avui de l’any 1873, fa 145 anys, Francesc Pi i Margall era nomenat president de la I República espanyola (1873-1874). Pi i Margall es convertia en el segon president —i el segon català— que assolia aquest càrrec, i l’exerciria durant trenta-vuit dies, fins al 18 de juliol de 1873, que presentaria la dimissió i seria substituït per Nicolás Salmerón Alonso. Pi i Margall, amb Estanislau Figueras i de Moragas (1873) —que l’havia precedit en el càrrec— i amb el general Joan Prim i Prats (1869-1872) són els tres únics catalans que, des que el primer Borbó va unificar a la força “y por derecho de conquista” (1715) els estats de l’edifici polític hispànic fins a l’actualitat, han exercit la màxima responsabilitat de govern a l’Estat espanyol.
Francesc Pi i Margall havia nascut a Barcelona l’any 1824, en plena crisi política, social i econòmica del regnat de Ferran VII, en una família de l’estament obrer. Home d’una extraordinària intel·lectualitat, malgrat les precarietats econòmiques familiars, aconseguiria doctorar-se en Dret als vint-i-tres anys (1847) i treballaria com a professor, traductor, empleat de banc i finalment com a periodista, dirigint el rotatiu madrileny d’ideologia republicana La Discusión (1864-1866). La involució reaccionària de 1866, dirigida per Narváez i sota el regnat d’Isabel II, provocaria la clausura del diari i l’exili de Pi i Margall a París (1866-1868), on entraria en contacte amb el cercle de seguidors de Pierre-Joseph Proudhon, teoritzador del socialisme utòpic.
Mapa polític d'Espanya (1854). Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Després de la Revolució de 1868 (La Gloriosa) que va provocar la caiguda de Narváez i l’exili d’Isabel II, Pi i Margall va entrar de ple en l’arena política. Va retornar de l’exili i es va convertir en un dels principals referents polítics i intel·lectuals del republicanisme. Seria el fundador del Partit Republicà i Federal (1870) que tindria una gran influència en els territoris de parla catalana. Seria diputat a les Corts espanyoles (1868-1874). Finalment, poc després de la proclamació de la I República (1873) accediria a la presidència, però les profundes divergències entre els partits republicans, la revolta cantonalista i la impossibilitat d’aplicar el seu ambiciós programa de reformes polítiques, econòmiques i socials, el conduiria a la renúncia.