Tal dia com avui de l’any 1973, fa 46 anys, moria a l’exili de San Juan (Puerto Rico) Pau Casals i Defilló, el millor violoncel·lista català de tots els temps. Pau Casals havia nascut al Vendrell (Baix Penedès) l’any 1876 i quan, en paraules dels seus coetanis, ja era el “músic viu més extraordinari del món” es va veure obligat a emprendre el camí de l’exili. El gener de 1939, poc abans de l’ocupació franquista de Barcelona i amb seixanta-dos anys i escaig d’edat, es va exiliar a París. El juny de 1940 l’ocupació nazi de París, l’obligaria a prosseguir el camí de l’exili, aquell cop, en direcció als Estats Units (1940-1945).
Quan va marxar a l’exili, el règim franquista ―a través del Tribunal de Responsabilidades Políticas de Cataluña― li va confiscar tots els seus béns. Però, tot i això, es va comprometre amb l’exili català i espanyol republicans i va donar 140.000 francs de la seva butxaca (l’equivalent actual a 150.000 euros), i va celebrar infinitat de concerts benèfics, destinats a sostenir econòmicament les persones i les famílies exiliades que estaven en una situació més que precària. Va proclamar: “S'ha d'ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m'he imposat, em quedaré aquí”.
Pau Casals assoliria, definitivament, la categoria mítica quan el 1971 va compondre l’himne de les Nacions Unides i el va estrenar a la mateixa seu de Nova York, davant els representants de tots els estats del món, inclòs el del règim franquista espanyol. En aquell acte, Casals va pronunciar el discurs “I’m a catalan”: “Soc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps —segle onzè— van reunir-se a Toluges, avui França, per parlar de la pau, perquè els catalans d'aquell temps ja estaven en contra de la guerra”.