Tal dia com avui de l’any 1898, fa 123 anys, en el context de les setmanes immediatament posteriors a la derrota espanyola en la tercera i definitiva guerra colonial de Cuba (1895-1895) el diari El Tiempo de Madrid publicava un article titulat “Sin pulso”, signat pel diputat conservador Francisco Silvela, que assenyalaria l’inici d’un corrent ideològic marcat per la nostàlgia que dominaria el nacionalisme espanyol durant dècades. En el pla intel·lectual, aquell corrent nostàlgic es plasmaria en l’anomenada “literatura del desastre”, conreada per un grup d’escriptors que s’autoanomenarien Generació del 98. Tant en la vessant ideològica com en la intel·lectual, el tema recurrent era la nostàlgia per la desaparició de l’imperi espanyol.

Aquell article deia: “Los doctores de la política y los facultativos de cabecera estudiarán, sin duda, el mal: discurrirán sobre sus orígenes, su clasificación y sus remedios; pero el más ajeno (...) observa este singular estado de España: dondequiera que se ponga el tacto, no se encuentra el pulso. Monárquicos, republicanos, conservadores, liberales, todos los que tengan algún interés en que este cuerpo nacional (...) se alarmen y preocupen con tal suceso. Las turbulencias se encauzan; las rebeldías se reprimen; hasta las locuras se reducen a la razón por la pena o por el acertado régimen: pero el corazón que cesa de latir y va dejando frías e insensibles todas las regiones del cuerpo, anuncia la descomposición y la muerte”.

A partir de la publicació d’aquell article, la política de liberals i conservadors (que, immersos en un paisatge de corruptela, pactarien durant dècades una alternança en el poder) s’esforçaria a reforçar la idea d’una Espanya unitària i homogènia, exclusivament de fàbrica castellana, que havia estat imposada a sang i foc pel règim borbònic després de la Guerra de Successió (1705-1715) i sublimada pels règims constitucionals del segle XIX. En el procés de reforç d’aquesta idea, els governs liberals i conservadors espanyols a cavall del 1900, van presentar els moviments reivindicatius catalans, bascos i gallecs com una veritable amenaça a la unitat i a la supervivència d’Espanya; i van fer crides constants a erradicar-los i a liquidar-los.