Tal dia com avui de l’any 1661, fa 360 anys, moria a Vincennes (França), el cardenal Giulio Raimondo Mazzarino, més conegut amb el nom afrancesat de Jules Mazarin. El cardenal Mazzarino havia estat nomenat ministre plenipotenciari de la monarquia francesa a la mort del cardenal Richelieu (1642) i havia exercit el càrrec fins a la seva mort (1661), servint als reis Lluís XIII (1642-1643) i Lluís XIV (1643-1661). Va ser continuador de la política centralista i absolutista iniciada pel seu antecessor Richelieu i va exercir la corregència de França (amb la reina-vídua Anna d’Àustria durant la minoria d’edat de Lluís XIV (1642-1651).
Durant el govern de Mazzarino es van estrènyer les relacions entre la monarquia francesa i Catalunya (que s’havia separat de l’edifici polític hispànic el 1640). Durant la primera etapa de relacions (1642-1648), Mazzarino va respectar els pactes catalano-francesos que consagraven una Catalunya independent en l’òrbita política francesa. Però a partir de la signatura de la Pau de Munster (1648) que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i que situava la monarquia francesa com la nova primera potència europea, Mazzarino va canviar d’estratègia i va exercir una gran pressió sobre les institucions catalanes per aconseguir la plena incorporació de Catalunya al regne de França.
Va ser incapaç de resoldre militarment el conflicte amb la monarquia hispànica a Catalunya (Guerra dels Segadors, 1640-1652). Però, en canvi, va demostrar una gran habilitat en les taules de negociació que havien de posar fi a aquell conflicte (l’únic serrell que no havia quedat resolt a Munster). En les negociacions i signatura del Tractat dels Pirineus (1656-1660) va aconseguir no tan sols el domini del Rosselló, del Vallespir i del Conflent (a la cara nord dels Pirineus), sinó que, també, de l’Alta Cerdanya (a la cara sud dels Pirineus), amb el propòsit de tenir un corredor que li permetés la invasió i la incorporació del Principat en una guerra posterior.