Tal dia com avui de l’any 1429, fa 492 anys, moria a Riudoms (Baix Camp) la reina vídua Margarida de Prades, darrera esposa del comte-rei Martí I, anomenat l’Humà, i últim monarca al tron de Barcelona de la nissaga Bel·lònida, creada pel comte carolingi Guifré el Pilós a mitjans del segle IX. Margarida de Prades havia nascut a Falset (Priorat) l’any 1387. Era filla de dos personatges de l’aristocràcia feudal catalana: Pere de Prades, baró d’Entença, i de Joana de Cabrera. Era, també, rebesneta ―per banda paterna― dels comte-reis Jaume II i Blanca d’Anjou. Per tant, era neboda-cosina de quart grau del seu marit.

Margarida de Prades va viure unes difícils circumstàncies a la cort. Quan va ser triada per casar-se amb el comte-rei, el vidu Martí I havia perdut el seu únic fill, Martí el Jove, en la campanya de Sardenya (1409), i el tron de Barcelona havia restat sense un successor clar. Per aquest motiu, des d’un primer moment se li va encarregar la missió d’engendrar un hereu continuador de la nissaga. Tot i la joventut de la nova comtessa-reina (tenia 23 anys) i la tradició de fertilitat de les dones de la família Cabrera, Margarida no va poder engendrar un hereu, i amb la mort de Martí I, l’any següent a les noces (1410), es va extingir la nissaga Bel·lònida.

L’any 1415, Margarida ―vídua del darrer Bel·lònida― es va casar, novament, aquell cop amb el terratinent Joan de Vilaragut, membre d’una de les nissagues aristocràtiques més poderoses del País Valencià. Segons algunes fonts, per la seva posició de vídua reial amb una renda assignada, el nou matrimoni i la seva descendència (Joan de Vilaragut i de Prades, València, 1416) es van mantenir en secret. El 1422 va enviudar de nou, i va professar com a monja al monestir de Valldonzella, primer, i al de Bonrepòs del Priorat, després, on acabaria sent abadessa. Durant la seva vida laica, la seva bellesa física i els dots intel·lectuals van ser sublimades per diversos poetes de l’època.