Tal dia com avui de l'any 1724, fa 293 anys, moria a Madrid el rei Lluís I d'Espanya, el segon monarca de la dinastia borbònica al tron hispànic. Amb la prematura mort del fill primogènit de Felip V, causada per la verola, els Borbons veien seriosament amenaçada la consolidació de la branca hispànica de la dinastia. El 1724, feia escassament nou anys que havien aconseguit sotmetre a sang i foc tots els dominis que havien heretat en el polèmic testament de Carles II —el darrer Habsburg—. Felip V, afectat per una llarga i greu malaltia maniacodepressiva que li venia de la infantesa, havia abdicat en favor del seu primogènit Lluís.
Lluís s'havia convertit en l'autèntica esperança dels borbònics a París i a Madrid. Felip feia anys que estava literalment incapacitat i Ferran —el segon fill i germà petit de Lluís— patia la mateixa malaltia mental que el pare. Poc després de ser coronat, emmalaltiria per la verola i acabaria morint al cap de set mesos i mig d'haver accedit al tron. Amb la seva prematura mort, el Consejo de Castilla —l'equivalent a l'actual Consell de Ministres— va pressionar Felip V perquè reprengués les seves anteriors funcions però seria a la realitat la seva segona dona, la reina Isabel Farnese la que governaria els dominis borbònics amb un autoritarisme despòtic encara més accentuat.
La Farnese és una de les grans desconegudes en la història de la repressió i l'espoli borbònic de Catalunya. Va mantenir una postura intransigent en les negociacions entre Viena i Madrid per a la devolució del patrimoni confiscat als exiliats catalans austriacistes que va posar en perill el tractat de pau definitiu de 1724. I durant el seu govern es va incrementar exponencialment la brutal repressió lingüística, cultural i l'espoli econòmic contra Catalunya. Com a governant va mantenir una postura de desafiament permanent amb els Borbons francesos, que va provocar, repetidament, la ruptura de l'aliança dinàstica París-Madrid que sostenia els Borbons hispànics.