Tal dia com avui de l’any 911, fa 1107 anys, moria Guifré II, que havia estat el primer comte de Barcelona que havia heretat el càrrec del seu antecessor. Durant més d’un segle, des que el 801 l’emperador carolingi Carlemany havia nomenat Berà com a primer comte de Barcelona, la dignitat comtal tenia un caràcter generalment vitalici però no hereditari. Malgrat tot, els primers comtes de Barcelona havien aconseguit que els nomenaments quedessin dins del mateix grup familiar: la nissaga dels Bel·lònides de Carcassona, que formaven una branca menor de la dinastia imperial carolíngia. D’aquesta forma es pot considerar que Guifré II —tot i que seria el primer que rebria el càrrec directament de mans del seu antecessor— era descendent de Berà.

La història de Guifré II, i dels seus pares, els comtes Guifré el Pilós i Gunilda d’Empúries, explica a bastament el procés de formació dels dominis que, més tard, s’anomenarien Catalunya. Guifré i Gunilda eren cosins de segon grau, i havien estat casats per reforçar els vincles entre tots els comtats catalans (Barcelona, Girona, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries i Besalú) governats, aleshores, per membres de la nissaga Bel·lònida. En aquell context, les dones tenien un paper fonamental que exercien des de la diplomàcia. Serien, precisament, les dones les que impulsarien les polítiques que havien de convertir el càrrec en hereditari. D’aquesta forma, els Bel·lònides s’asseguraven el control del poder arreu del país i evitaven tant la intrusió de funcionaris aliens a la nissaga com la dispersió del patrimoni que gestionaven.  

Les fonts, malgrat que són molt escasses, revelen també que Guifré i Gunilda van exercir el poder de forma conjunta. Fins a la revolució feudal de la centúria del 1000 —que va transportar els barons de la petita noblesa militar al cim del poder— les dones de la classe aristocràtica compartirien el poder amb els homes. Un dels exemples més paradigmàtics seria el de la comtessa de Barcelona Ermessenda de Carcassona, que a la mort del seu marit Borrell II (nebot de Guifré II i primer comte independent de Barcelona) va exercir el poder en solitari (1017-1021) fins a la majoria d’edat del seu fill Berenguer Ramon I; i posteriorment a causa de la prematura mort d’aquest, fins a la majoria d’edat del seu net (1035-1039) Ramon Berenguer I.