Tal dia com avui de l’any 1810, fa 212 anys, les tropes del Primer Imperi Francès, comandades pel general Suchet, entraven a Lleida. Aquell fet venia precedit d’un setge de trenta dies durant el qual s’havia lliurat una guerra urbana a l’interior de la ciutat entre borbònics, partidaris dels Borbons ―que s’havien venut la corona espanyola a Napoléo― i de resistir el setge, i bonapartistes, favorables a la ideologia del nou règim napoleònic i partidaris d’evitar més patiment a la població. El bàndol bonapartista estava format per les classes mercantils d’ideologia revolucionària de la ciutat; i el bàndol borbònic pels militars espanyols i per les oligarquies terratinents locals d’ideologia reaccionària i antirevolucionària.

Segons la historiografia espanyola, la notable fractura social i política a l’interior de la plaça assetjada, escenificada en els continus conflictes entre bonapartistes i borbònics, va desballestar els plans dels militars espanyols que, des dels baluards, intentaven impedir l’assalt de les forces de Suchet. A tot plegat s'hi sumava que les tropes espanyoles que havien d’auxiliar els assetjats havien estat derrotades i dispersades a Margalef (Pla d’Urgell) el 23 d’abril de 1810. El dia 13 de maig de 1810, quan es complien trenta dies de l’assetjament, els militars espanyols, incapaços de contenir els atacants i l’oposició interna local, van abandonar els baluards i es van retirar a l’interior de la primera anella de muralles, que envoltava el turó de la Seu Vella.

Quan es va produir l’assalt napoleònic, la retirada espanyola va ser tan caòtica que en aquell episodi van morir uns 2.000 civils lleidatans que, fugint dels estralls del conflicte, acompanyaven les tropes del general García Conde en la reculada cap al turó de la Seu Vella. L’endemà, 14 de maig de 1810, els militars espanyols atrinxerats dins l’anella de muralles de la part alta, es van rendir, i les tropes del Primer Imperi Francès van prendre possessió de la totalitat de la plaça. A partir d’aquell moment, Lleida seria elevada a la categoria de capital de la prefectura de les Boques de l’Ebre, que abastava les actuals vegueries de Lleida, del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre; i conservaria aquesta condició fins a la retirada napoleònica de febrer de 1814.