Tal dia com avui de l’any 1937, fa 84 anys, en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el president Lluís Companys ―a proposta de Josep Maria Espanya i Sirat, conseller de Governació i d’Assistència Social― signava un decret que declarava obligatòria la inoculació de la vacuna contra les febres del tifus. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 24/06/1937), “se declara obligatoria la vacunación antitífica en territorio catalán, y faculta al consejero de Gobernación y Asistencia Social para determinar las zonas en que ha de ser preferentemente aplicada, según las circunstancias y estado sanitario de cada localidad y para dictar todas las disposiciones complementarias para su ejecución”.

Quan es va signar aquell decret, les febres del tifus eren, encara, una malaltia que no havia estat erradicada. De forma periòdica i regular, es declaraven brots cada estiu que afectaven, principalment, les capes més humils de la societat. Segons diversos estudis, Espanya era el país europeu amb la taxa històrica més elevada de casos per febres del tifus. A principis del segle XX, Espanya presentava unes xifres del 0,47 per mil, notablement superiors a les dels països escandinaus o d’Alemanya, situades entre 0,02 i un 0,08. Segons els mateixos estudis, a Espanya, la màxima incidència històrica s’havia produït a l’extrem sud-oriental de la Península (Almeria i Múrcia, que presentaven taxes al voltant de l’1,00 per mil).

Aquests mateixos estudis revelen que la lluita contra la febre del tifus havia estat una preocupació de les autoritats sanitàries del Govern de Catalunya, des de la restauració de la institució (1931). Seria, precisament, a partir de la implantació de les primeres mesures preventives que la taxa històrica de Barcelona ciutat començaria a caure (passaria d’un màxim del 2,89 per mil ―l’any 1879― a un 0,22 per mil l’any 1932). En aquella mesura d’obligatorietat hi va pesar, especialment, el context general de guerra ―els bombardejos franquistes sobre les ciutats― que col·locaven milers de persones en una situació de misèria i els convertia en possibles víctimes de la malaltia i en possibles agents propagadors del virus.